El joc de pilota, a l’escola

Avui han presentat a València, al Club Diario Levante (sit), el llibre ‘Pilota valenciana: propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc’, de Daniel Martos i Guillem Torrent, amb pròleg de l’incombustible Bausset, una eina perquè els mestres no excusen ara que no hi ha unitats didàctiques, o propostes, o suggeriments interessants per animar els xiquets a jugar a pilota. Quan diem pilota, naturalment, ens referim a pilota valenciana, però acompanyar el nom amb l’adjectiu és absurd, a València almenys. Quan diem jugar a pilota, ja entenem, ens entenen, què volem dir. Si abans jugàvem al carrer, amb el trànsit, les prohibicions, i l’enderrocament de molts dels vells trinquets dels pobles, l’esport per excel·lència dels valencians durant molts anys, va perdre força i va ser al punt de desaparèixer, tret dels reductes invencibles (una altra metàfora contra tants atacs com rebem). Gandia, Massamagrell, Pelai… Tret d’aquests espais irreductibles, la pilota va perdre bona cosa de força, de practicants i més coses. Una crisi de crisis, realment. En deu-quinze anys ençà, potser que el naixement d’unes quantes escoles de pilota han fet reviscolar el joc, els practicants, i un futur menys incert. Però serà l’escola, si n’aprofitem ara l’oportunitat, qui haurà de fer de veritable motor entre els joves. No serà fàcil, trobar una escletxa entre els esports de masses, que cride l’atenció de joves i mestres; n’hi ha massa Goliats i massa batalles semiperdudes, per segons quines forces i sinèrgies, però com avui explicaven Guillem i Daniel…, sense sentiment, els valencians tampoc no som res, i la pilota en forma part, indiscutiblement, d’un sentiment de pertinença i d’identitat. Que l’escola ho festege, i ho treballe: cavallers, que va de bo.   

Pilota valenciana, propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc l’ha editat Denes, Paiporta, 2011 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *