Ulisses20

Ara en valencià, una crònica per explicar-nos, valencians, també els dies de festa major. Deu o dotze dies de programa intens, fins i tot de cantants pescats amb més de setanta anys, en un bagul de pocavergonyes: cap d’ells no cantarà en valencià, ni farà cançons que no siguen inútils de l’alçada del campanar: els ajuntaments renuncien a programar lliurement en favor dels grups del país (valencians, catalans o mallorquins), en canvi de deixar que programen contra nosaltres: la por a la identitat dels valencians (només se’n fan misses si ens agenollem davant l’amo). Sí, n’hi ha uns quants detalls dins la festa que simulen que som valencians cada dia: alfàbegues, cant d’estil, ball de plaça, ball de Torrent, coets, pilota… però els diners, la gran despesa ves que se n’anirà a pagar lluny del terme, a cagar a espanya, gairebé com la recaptació d’impostos generals: espanya es queda els diners i després decideix la quantitat que ens retornarà per a pagar algunes necessitats: la ruina també en la festa, sinyors.

Els valencians no alcem el cap. Ni la cua. Si l’alcem és per viure de ginolls. I la processó semblarà llarga, no, llarguíssima. Almenys mentre n’hi haja fills del poble que prefereixen de viure en amo, governats pels pocavergonya que decideixen per nosaltres també en la festa. Creure que som nosaltres que programem, fóra com pensar que som nosaltres els protagonistes del destí de cadascú. En el poble i en l’univers. No tenim orgull, ni som forts, ni ferms, els valencians, només si tenim unes espurnes de resistència i avant. Som insuficients encara, fins que no guanyem en un daltabaix democràtic. I mentre no passe, tot de convidats a preus d’escàndol, cap de valencià al nostre programa més festiu: i estira aquest exemple per pobles i pobles i la metxa nyas si serà llarga: contractar la gent que canta en valencià és prohibit: en el 95% dels casos: ves que n’hi haurà més de cent grups i músics boníssims per fer festa. Ni un, ni un exemple ni cap. Després, se’ls ompli la boca de tant valencians com són, i de tant de pit com trauran: de bonyigos en el cap, tiroliro-tiroliro!

És odi. Un odi a allò valencià que els cou dins la panxa, i els fa la fel agra. Ves si han passat colles de majorals, per anys i anys. I la festa continua tant antivalenciana com sempre. Nooo, un any vam convidar un grupet… Un any va venir a bétera… Aneu a cagar, colla de covards. Sou antivalencians, ho porteu a la sang, aquest temor que us té agafats dels collons. Esporuguits.

Però vindrà un dia que la por se n’anirà, ves, i aleshores… Hom posarà dos dits de front al programa i la festa convidarà a sentir-nos de debò… Mentrestant, les pixarraes hauran de torcar-les dones de vuitanta o més anys, si és que voldrem que el poble deixe de fer ferum, d’ofrenar tanta pudor enfeltrida als cantons de cada casa i als cervellets de canari.

Un dia, sense adonar-nos-en potser, la festa canviarà.