Aigua de l’aixeta

A la Gran Bretanya, fins als anys 90 del segle XX, quan hom demanava aigua embotellada, aquesta era amb gas. A ningú se li havia passat pel cap la possibilitat de comercialitzar un producte, l’aigua sense bombolles, que es pot obtenir de forma gairebé gartuïta obrint l’aixeta de casa. Però un bon dia algú va posar al mercat  ampolles d’aigua de plàstic i va dir als consumidors que les compressin perquè era més bona i saludable. Sorprenentment, la iniciativa va prosperar i les xifres de vendes es van situar molt per damunt del què havien previst. De seguida es van realitzar estudis per analitzar el fenòmen i van descobrir, per exemple, que la majoria de bevedors d’aigua embotellada no la distingien de la de l’aixeta si els canviaven els embossos i que el seu consum responia sobretot a qüestions subjectives, deslligades de les qualitats intrínsiques del producte. Veure aigua embotellada era Chic, donava, o això es creien els seus consumidors, status i l’estudi va confirmar allò que els professionals del Màrqueting saben prou bé, que la gent tendim a valorar més allò que ens costa diners.

Però la societat evoluciona i les percepcions col·lectives també. Al segle XXI el que toca, i  ja està bé, és comprometre’s amb el medi ambient. El reciclatge i el consum responsable és trendy, les ampolles de plàstic que s’han de llençar són lletges i beure aigua de l’aixeta, que no necessita transport motoritzat ni embossos difícils de reciclar és definitivament cool. Al Regne Unit el consum d’aigua embotellada ha disminuït i  ja no quedes gens bé si et passeges amb una ampolla de plàstic traient el cap de la motxilla.
Aquí, malauradament, ens hem instal·lat en la primera etapa del procés. I no només a l’àrea metropòlitana, on és cert que l’aigua de l’aixeta té foça mal gust (a causa de la salinització del llobregat, per cert), sinó també a comarques de l’interior que disposen d’una aigua de boca de qualitat més que acceptable. A partir d’uns mínims el gust de l’aigua depèn sobretot del costum. A Manresa, pèr exemple, si t’aveses a veure aigua de l’aixeta, la trobes tant o més bona que qualsevol de les comercials. Seguir pensant que allò que es paga és sistemàticament  més bo que allò públic és absurd i, en aquest cas, mediambiental-ment desatsrós.
Si a això li afegim el mite indemostrat de la necessitat de consumir tres litres d’aigua al dia –a l’estiu té un cert sentit, però a l’hivern és senzillament ridícul- tot plegat ens converteix en un dels països d’Europa amb un consum d’aigua embotellada més alt d’Europa.
Beguem aigua de l’aixeta. Per estalviar, per embrutar menys, i perquè els Manresans del segle XIV no van construïr la Séquia per acabar bevent aigua del Montse
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *