Presentació del Llibre de Festes 2017

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2018. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2017, que va tenir lloc el divendres 14 de juliol de 2017. Vinga, us hi esperem!


“Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?”, es preguntava retòricament el poeta arabigovalencià Al-Russafi sobre València, esdevinguda tòpic literari, en l’Elegia valenciana. Salvant les distàncies entre la capital i l’Olleria; pensem-hi: ens obliga l’Olleria a estimar-la per ser la pàtria on hem nascut? O si obrim una mica el concepte de pàtria: ens obliga a estimar-la per ser la nostra pàtria d’acollida? Uns versos més endavant, en llegim la confessió: “Ella [referint-se a València] és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil”.

Els confessaré una cosa: si l’any passat començava aquestes línies amb una frase de Joan Fuster amb la intenció explícita i la convicció ferma de fer foc nou i renovar la tradició (“corregir i augmentar”), enguany he sofrit una mica de vertigen. Al·leguem, a mode de descàrrec, aquell nihil novum sub sole.

L’Olleria ens imposa el respecte suficient perquè ens hi encarem humilment; és el punt de partida que ens projecta al món i al qual estem lligats per mitjà d’un fil invisible. Alguns, els més racionals, explicaran que, si no existira l’Olleria, existiria un altre nom per a designar aquest tros de terra enclavat entre muntanyes. I, segurament, tindrien raó. I també ens l’estimaríem com ens estimem l’Olleria. Però l’amor no és racional, i estimar-nos l’avinguda de Jaume I, el carrer d’Isabel la Catòlica, la plaça de la Mare de Déu de Loreto, la partida del Vermellar, el camí a Benigànim, la Casa Santonja, la cova de Sant Nicolau o el rebotet de Puchades… Crec que sí: ser la pàtria d’un infant obliga –així, en cursiva– a estimar-la sempre. Diria que aquest enamorament del paisatge, dels paisatges, del país, és herència dels nostres avantpassats àrabs, però no ho faré per risc de semblar pedant. I vostés disculpen.


El llibre que tenen a les mans és –no hi ha alternativa– una continuació de l’anterior, com el de l’any passat era, també, una baula del precedent, i etcètera. L’objectiu, doncs, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions. Hi ha apartats que, per por de repetir-nos –que no per falta d’interés ni, lamentablement, d’actualitat–, com en un castell de cartes, han caigut: és el cas, per exemple, de la “Diàspora olleriana”. Hi ha desenes d’ollerianes i ollerians que s’han de guanyar les garrofes fora de les fronteres que ens limiten en el mapa i seria interessant conéixer-ne tots els testimonis, però això que l’any passat va servir com a pinzellada, potser correspondria a un altre tipus de publicació més ambiciosa que escaparia d’aquestes coordenades espacials llibresques.

En canvi, disposem d’unes col·laboracions literàries molt substancioses, amb els dos objectius bàsics d’una escriptura de circumstàncies com aquesta. D’una banda, tenim aquelles en què es rescaten de l’oblit certs episodis de la vida del poble, com un diumenge d’estiu qualsevol; i, d’una altra, aquelles en què llegim la reivindicació de figures (el músic Don Dionisio o els pintors de la família Borràs) o d’espais emblemàtics (el rebotet de Puchades) que són ben nostres.

Igualment, hem volgut mantindre la secció de Som poble perquè trobem que cal visualitzar aquelles persones que han aconseguit algun èxit en els seus respectius camps. La mostra que hi trobaran és reduïda, però variada i representativa: una escriptora, uns nadadors, un taekwondista i un grup de música. És cert que la secció es queda curta, la qual cosa no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix, lluny d’hipotètiques malinterpretacions, a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntics mèrits. En qualsevol cas, aquesta és la millor notícia: l’abundància d’ollerianes i ollerians que passegen arreu del món el nom del nostre poble.

D’altra banda, també hem consolidat la secció Uns se’n van, altres hi vénen, de manera que els càrrecs de 2016 segueixen tenint un espai merescut en les festes en què entreguen el relleu a les noves cares. I tot, gràcies al formidable treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Mitjançant el sistema de codi QR dels telèfons mòbils, podran reviure aquells dies a través del filtre emocional de qui ho ha viscut en primeríssima fila. A la secció, però, només en trobaran un mínim tast transcrit acompanyat d’una foto.

La nombrosa arribada de textos en honor dels difunts festers també ens ha sorprés, fins al punt que hem hagut de reestructurar la secció en què apareixia l’in memoriam. La seua memòria, doncs, no només viurà en els records dels familiars, sinó que, al llarg d’aquestes pàgines, creixerà en la ment dels futurs lectors que, de segur, recordaran a Bea com a cap d’esquadra de les Abencerrajes, a Juan Antonio desfilant en els Valencians, a Fermín capitanejant els Bohemios o a Javi amb el vestit verd dels Xirigotes.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-me– és un repte d’una magnitud considerable. Per això, voldria expressar la meua gratitud a tota la gent que m’hi ha acompanyat. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlaré en plural i em referiré als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, sobretot, al regidor de Festes, i batle, Julià Engo, que, ara que ja coneixia els meus defectes, ha continuat confiant-hi perquè donara forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els habitants del qual han respost positivament a tot el que –molestament, de vegades– els he demanat.

Em reserve, però, i amb el supòsit que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana, per actuar com a intermediari i rebre amablement el material publicable, i per a Víctor Albinyana, per l’assessorament tan pacient que ha tingut a l’hora de triar fotografies per a les portades de les seccions. I, com no, per a Miguel Ángel Martínez, que ha sabut, des de l’experiència, posar calma i solucionar dubtes quan les coses s’atabalaven. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims incondicionals dels pares, que són els que, en definitiva, i sense voler-ho, més acaben patint els nervis personals de la confecció d’aquest volum. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Hem pretés seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de l’essència. S’han quedat, això sí, idees en el calaix que, tal volta –o no–, prendran forma en futures edicions. Al cap i a la fi, aquest llibre també es nodreix de les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a posar, amb alguns matisos subjectius, el material en solfa. Vaja per endavant, però, que entenem que el resultat no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada o d’alguna informació. No hi busquen sentits obscurs al darrere; la causa, caldrà cercar-la en un descuit –imperdonable, això sí.

Retornem, de nou, als versos del principi. Potser no tenim una Elegia olleriana a l’estil de la d’Al-Russafi; tampoc no ens cal. Passegen per les pàgines següents i veuran com, en tancar el llibre, se senten una mica més enamorats de l’Olleria, de les seues tradicions i de la seua gent. I gaudisquen, és clar, d’unes magnífiques festes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *