Despert

Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.

“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás,
palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”

Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.

Aquesta entrada ha esta publicada en General, Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*