Blocs de VilaWeb

No sóc –mea culpa– un lector assidu de poesia, però cada volta que tinc al davant un poemari, no sé si perquè les constel·lacions s’alineen o vés a saber què, gaudisc, gaudisc i aprenc moltíssim. Com, amb tan poques paraules, es pot expressar tant? Com, els pocs mots que habiten el vers, són tan preciosos, tan penetrants, tan exigents? La cosa és curiosa per això, pels pocs poemaris que solc llegir: tots són magnífics. I no, no els elegisc o els descarte a propòsit; fins ara, els que m’he llegit han tingut, la majoria, un objectiu acadèmic. En aquest cas, però, hi ha un altre objectiu: presentar l’escriptor de Bèlgida, Antoni Espí, a la biblioteca de l’Olleria. No cal dir que és un honor, un plaer i un orgull poder dir algunes paraules d’aquest autor valldalbaidí el dia que ens presenta Reconstrucció, un poemari genial que se m’ha quedat curt. Amb el temps el pairé, segur.

Compost per quatre parts, més el prefaci, Espí ens hi parla de memòria, de records, de l’Ovidi i de Gérard Collins, de la família i de la verema, de la nit i de la foscor, però, sobretot, de la necessitat d’avançar, encara que siga sobre la corda fluixa. M’ha agradat aquest recull de poemes, i m’ha agradat molt. Potser m’ajude a fer-me addicte al gènere poètic; com a mínim, és un pas. Però paga la pena haver-lo pegat!

Vos esperem demà a les huit a la biblioteca. A més, el grup de jóvens que acaba de nàixer, Saba Nova, hi debutarà musicant alguns d’aquests poemes. Així, doncs, tindrem poesia i música per a passar la vesprada d’una tardor inexistent que comença a donar pas a un hivern presumptuosament llarg.