Dues preguntes

Per exemple, sobre la identitat nacional. El valencià és un poble anòmal que viu entre dues identitats –o tres, depenent de sensibilitats–: l’espanyola i la catalana –la tercera, la valenciana. Als espanyolistes, se’ls sol identificar clarament: yo soy español, español, español; els catalans ‘mos’ volen furtar la paella; i, ‘si mira, mama, me voy a sacar el ‘mitchá’ de valenciano, que así tengo más oportunidades’. Als de la nació catalana o valenciana, també se’ls sol distingir de seguida: una llengua, una cultura, uns països –o país–, que defensen per damunt de tot. No entraré ara amb els trets definitoris d’aquestes dues nacions o subnacions, perquè, a part que en algun aspecte l’erraria, el lector ja sap massa del que parle. Finalment, estan els del deixa’t estar de nacions i anem per feina. Totalment respectables aquests quatre pensaments.

El problema, però, arriba quan els bàndols es van definint: a les Balears, actuen contra tot allò que sona a mallorquí, menorquí o eivissenc, que és la seua manera de dir català. A Catalunya també sembla que cada volta tinguen més clar que volen ser poble. Però, i al País Valencià? Passa exactament el mateix, o pitjor, que a les Illes: el PP ataca tot allò que sona valencià que, de nou, és una manera més de dir català. Si el Principat s’independitza, tot aquest odi contra allò valencià i balear augmentarà, augmentarà moltíssim. Més del que ja ho fa. Fins ací, no hi ha res nou sota el sòl.

Dissabte passat va vindre la diputada Mònica Oltra a l’Olleria i va aconseguir una cosa que feia temps que no passava: va omplir de gom a gom la sala de la Casa Santonja de gent de totes les edats. La vam escoltar i li vam fer preguntes (el lema de l’acte era: ‘Pregunta-li a Mònica Oltra’). Durant l’explicació no va fer cap esment ni a la cultura, ni a la llengua i, aprofitant que un home li va demanar si Compromís entrava dins de la nova plataforma pel dret a decidir al País Valencià, a la qual cosa va respondre que no en sabia res, que s’havia assabentat per la premsa, vaig voler enllaçar-ho jo. Una de les dues preguntes va ser, potser, òbvia, però no per això de fàcil resposta: Compromís, des d’un punt de vista, resulta una mica ‘blaver’, i, des d’un altre punt de vista, catalanista. Què és Compromís? La qüestió, no me la invente del no-res: conec militants de Compromís que freguen el ‘blaverisme’ i altres que són catalanistes. Ella em va comentar que ‘blavera’, la coalició no ho era: eren progressistes i tal i tal. “Que si sóc independentista vols dir?” La segona pregunta va girar al voltant del que fa una setmana i mitja van votar al Parlament català: que es reconeixen els Països Catalans com a entitat cultural, històrica i lingüística. Això, Compromís ho accepta? “Home, això és com si votàrem que la Terra és redona, això no cal votar-ho. El valencianisme polític està ben definit. Clar que compartim cultura, història i llengua amb altres territoris”. Sense tornar a nomenar el terme Països Catalans i amb una afirmació tan taxativa que fa venir calfred: el valencianisme polític està ben definit. Quin valencianisme polític? Què m’he perdut? Finalment, va fer broma: “alguna volta m’han exclamat: tu eres pancatalanista? No, a mi l’únic pa que m’agrada és el pa en tomata”. Quan un altre xic li va demanar si, en una hipotètica reforma constitucional, Compromís, com Catalunya o el País Basc, tindria alguna cosa a dir, ella va respondre que no i que la identitat nacional no interessa els valencians.

A partir d’ací vaig desconnectar de la resta de la conferència. La identitat nacional no interessa als valencians. Vaig escoltar que si Merkel, que si Rajoy, que si la sanitat, que si infraestructures, que desocupació, que si etcètera. Que sí, que em semblen coses prioritàries, però res més de llengua, de cultura, de nació. El País Valencià serà d’esquerres o no serà, com va escriure un savi. Caldria matisar: cal alguna cosa més que l’esquerra. Ep, i que conste que admire el que ha aconseguit Mònica Oltra en la Generalitat, eh? Que ja calia una política que agafara el bou per les banyes amb valentia i coratge. Però no som una Castella-la Manxa ni una Extremadura. Som el País Valencià i, històricament, hem tingut una identitat. Com a consol, em quede amb què moltes altres espases de Compromís són abans nacionalistes que polítics, i sí que estan interessats en la identitat nacional.

La identitat nacional no interessa als valencians. Identitat nacional? Hi ha molts casals Jaume I, moltes associacions culturals, castellers, dolçainers, bandes i grups de música, clubs de lectura que volen mostrar al món què fem nosaltres, els valencians. No interessa als valencians? A cap valencià li interessa? Dona, això és molt taxatiu. Però, també, a quins ‘valencians’ no interessa: als valencians, entesos com a habitants del País Valencià o als ‘valencians’ de la ciutat de València? La toponímia com n’és, d’ambigua!

I hui ‘Las Provincias’ porta de titular: “Morera y Oltra celebran actos presididos por banderas catalanas”. No en comenten res més; la màgia de les fotos, on tot és silenci. Bé, sembla que a ells també els interessa la identitat nacional.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 8 d’octubre de 2013)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *