Blocs de VilaWeb

Es compleixen 21 anys de la seua mort física. I recalque l’adjeciu: física. Feia anys que se sentia cansat d’esperit; als setanta ja hi havia les primeres queixes, i després de veure el transcurs de l’eterna transició, digué prou. I es féu el silenci -que, d’altra banda, coincidí amb la seua entrada a la Universitat com a professor-: “I morir deu ser deixar d’escriure”. Sí, això explica l’aforisme. Però, posats a jugar, un altre també diu: “La meua posteritat serà de paper”. I en això estem; seguim mantenint-lo viu, dia a dia, llegint-lo, comentant-lo, estudiant-lo, analitzant-lo, alguns, fins i tot, criticant-lo. Però Joan Fuster hi és present; no s’entendria un altre tipus de país sense la seua presència.

Tanmateix, i a part de la seua faceta d’ideòleg, la riquesa que ens llegà en forma d’articles i dietaris, d’assaig en general, és immensa. La millor manera de conéixer-lo és a partir d’aquestes línies: un Fuster personal, però no íntim. 21 anys després, encara el recordem i el llegim. “Alto!”, i els que queden.