S’acaba el parèntesi vacacional: comencem de nou

Si fa un mes i escaig escrivia que ens n’havíem anat a la “Vila Pipo“, hui torne a escriure que, en aquesta ocasió, n’hem tornat, però, ara, de la “Vil·la Pipo”. L’amic Pep Albinyana, en aquella entrada, m’explicà que al que jo em referia no era una “casa més o menys luxosa, situada fora de la ciutat, generalment voltada de jardí” (diccionari.cat). Com que vaig anar a preses i correres -la qual cosa no és aconsellable-, només vaig buscar “vila” i, és clar, com tenia accepcions, em vaig quedar amb eixa. Mea culpa, per a variar. I, aleshores, el pare i jo ens vam posar a la feina. Sols calia llevar uns pocs taulellets i dibuixar un cercle entre una “ela” i l’altra. Remei molt cassolà, sí, però, al cap i a la fi, tot compta a l’hora de normalitzar els rètols. Ens en vam baixar al poble el passat dimarts, amb la sensació d’haver gaudit d’un gran estiu, del qual faré un resum la pròxima setmana. Moltes gràcies, Pep, una vegada més per l’ajuda!

I ahir, com que ja s’aproxima el nou curs, vam viatjar de nou a València, on no m’he assomat en tot l’estiu. Bé, el dia de les fogueres de sant Joan no compta. El que deia: ahir vam anar al nou pis. Està molt millor que l’anterior i no ens peguen cap bufetada en el preu; la casera ja no té cap semblança amb Rita i és basca. Ara bé, quan li vaig dir que faig Filologia Catalana em va mirar en una cara… “eso es para la docencia, ¿no?”. No exactament, però. Si abans tenia l’habitació per a la planxa, ara m’ha tocat una espècie de saleta acondicionada per a ser dormitori. És un progrés. És un sèptim i el número de la porta és el 13. Alguna superstició? Ah, i un fet digne de comentar, tot i que en qualsevol indret seria una cosa normal: en Tòquio, escoltar les dependentes en japonés; en Rússia, escoltar els oficinistes en rus; en la jungla, escoltar els animals en idioma animal. Al bar Zeus, la dona major que ens hi atengué ho féu en un perfecte valencià de l’Horta. I, damunt, l’esmorzar va eixir molt bé de preu. Ep, i els entrepans estaven molt bons!

Mentre el pare muntava alguna taula, vaig decidir anar a l’FNAC a per alguna coseta. “Per favor, Noves glòries a Espanya, de Vicent Flor?”. “Sí, sí, ara”. Encara estic esperant. Però, buscant-lo i buscant-lo, vaig arribar a l’apartat de ‘Literatura Latinoamericana’. Amb la “G”, amb la “G”… Galeano… Eduardo Galeano. El Libro de los abrazos o Vagabundo y otros relatos? Començarem pel Libro de los abrazos. A més d’un regalet per a una data que ja no queda tan llunyana. Mitja hora després, el llibre de Flor davant meu. Hi hauria passat cent trenta-cinc vegades i no l’havia vist. Au, cap al pis a per mon pare i tornem a l’Olleria.

Ara que s’ha acabat el parèntesi vacacional en què he fet més aviat poc literàriament, encara que he hagut de prendre una forta decisió pel que fa a l’assignatura d’Història de la Corona d’Aragó, tornem a la normalitat quotidiana dels llibres (que hi haja posat “quotidiana” no resta que siga una de les coses que més m’agrade). Fronteres de vidre, obsequi del seu autor, Francesc Mompó, i Els caçadors salvatges, de Salvador Jàfer, seran els pròxims llibres amb la corresponent ressenya literària. Tornem, també, als horaris i a les noves assignatures, entre les quals hi ha noms que motiven. I, per tal d’adornar una mica més aquest bloc que va quedant-se pobret, hi posaré una nova secció. Com que m’agradaria publicar alguna columna d’opinió setmanalment, em crearé l’apartat, que serà per a dissabte o diumenge segurament. És una manera, d’altra banda, d’autoobligar-me a mirar el món i a escriure. A més d’uns projectes que hi ha per a llarg termini. D’això ja en parlarem.

Hi ha unes quantes entrades pendents que al llarg del que queda de setmana aniré posant, com la crònica del meu aniversari, els 2 anys d'”El nét del tio Pipo” o l’homenatge a Vicent Andrés Estellés. Però cada cosa al seu moment.

2 pensaments a “S’acaba el parèntesi vacacional: comencem de nou

  1. …a Estellés propose agafar una vesprada i anar a uns quants dels llocs del Cap i Casal que nomena al poema “Cos mortal”, retratar-nos i fer-nos una cerveseta a la seua -i a la nostra- salut.
    I així comencem bé el curs!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *