Blocs de VilaWeb

Si la Vall d’Albaida parlara,
segurament tindria l’accent del poble d’Otos –o era Alots?–, donaria classes de
matemàtiques i seria gnomonista. Amb la novel·la L’estrep, Joan Olivares ens ajuda a endinsar-nos en una història
ambientada a finals dels anys trenta del segle XX, durant la República, encara
que ja a les portes de la guerra civil i on dos partits, el de Dalt (d’esquerres)
i el de Baix (de dretes), polaritzen una xicoteta població de la Vall d’Alcàssia:
Alots.

Olivares, amb la senzilla, però
original, modificació dels noms dels pobles i de ciutats, crea un món fictici
ple de la realitat més versemblant. “Alots” (Otos), “Alcàssia” (Albaida), “Atzusieta”
(Atzeneta) o “Boquivent” (Bocairent) són alguns dels exemples. En canvi, sembla
que quan es tracta d’altres poblacions o ciutats no pertanyents a la Vall d’Albaida,
no retoca res, i parla de “València” o de “Xàtiva”. No obstant això, però, i a
més dels municipis, també coneix les frases populars que sempre s’han dit per
les Comarques Centrals del País Valencià, les quals les trobem inserides en els
diàlegs de la gent del poble, sobretot del pastor Enric, amb les seues ovelles
serelles i merelles, llanudes i llanades, cap i coronades.

L’estrep –sembla ja una invitació perquè “pugem” a la història–
narra com els del partit de Baix, que “es reunien al Casino, jugaven al dòmino,
al tresillo i, sobretot, al xamelo, don Ramon, i són gent de bé”, volen evitar,
per mitjà, fins i tot, d’un assassinat atribuït al líder de l’oposició, Camallonga,
que els del partit de Dalt, que “tenia la seu al Centro, allà es reunien quatre
morts de gana, jugaven al truc i al subhastat i deien que eren d’esquerres, i
ells què sabien?, una colla d’ignorants i prou” arriben al poder. Però la
novel·la va molt més enllà d’aquest esquelet polític que la vertebra: també hi
ha històries d’amor, de d’enganys judicials, d’ambicions pel poder, d’anècdotes
divertides amb accessoris per augmentar la potència sexual o de la soledat d’un
Senyoret que parla amb els retrats dels seus pares. O, igualment, ens podríem
quedar amb l’enorme bellesa lèxica que l’escriptor hi utilitza, així com les
nombroses descripcions perfectament adequades a l’època, com l’elevada
religiositat: “Un d’ells havia estat a punt d’aconseguir-ho i una passatgera
rubicunda, que el seguia amb la mirada, se senyava repetidament amb l’ai al cor”.

Pel que fa a l’estil, Joan
Olivares barreja la narració-descripció en tercera persona amb la introducció
de monòlegs i diàlegs en primera (“Ara els ulls li havien brillat d’una manera
especial. I aquell lleu gest dels llavis, què devia significar? Quin
atreviment, don Ramon, que sóc una dona casada. O, tal vegada, allò de fregue’m
un poquet més, don Ramon, ara que el meu marit no ho veu, com en aquella
història de Peret i Marieta que li contava l’àvia de menut”), una circumstància
que potser dificulte la lectura durant les primeres pàgines, però que, a mesura
que avança i hom s’hi acostuma, és fa més fàcil. A més, en la meua opinió, amb
aquest recurs s’aproxima a l’oralitat, amb la qual cosa la coherència lligaria
els tres factors importants: la història, la llengua i l’estil.

En alguna conferència, l’escriptor
d’Otos ha explicat que tenia, en Enric Valor, un mestre de la lletra. Que com s’havien
de col·locar els dos punts? A Enric Valor. Que si la coma era millor ací o
allà? A Enric Valor. No hi ha dubte que Olivares no té res a envejar al de
Castalla, que amb una prosa excelsa, amb unes frases fetes abundants i unes
descripcions detalladíssimes, l’otosí traça una novel·la excel·lent, no només
per la història en si, sinó pel rerefons polític i social, així com la sèrie d’aventures
que li ocorren a l’enginyer don Ramon, el qual arriba al poble per uns
assumptes de l’aigua i acaba embolicat en els problemes de corrupció del partit
de Baix i en l’amor per donya Amàlia, la dona del metge.

Amb aquesta obra, que va guanyar
el premi Andròmina de narrativa dins la XXXIV edició dels Premis Octubre, l’any
2005, Joan Olivares ens confirma que, si en compte d’haver sigut posterior a
Valor, haguera nascut abans que l’autor de L’ambició
d’Aleix, el de Castalla haguera begut de les seues novel·les, dels seus
escrits, de les seues publicacions al bloc o, simplement, de les seues
contarelles. Perquè fa literatura, i perquè tots els amants de la bona
literatura el llegim.