Blocs de VilaWeb

3. LA CONCLUSIÓ

Com acabem d’observar, aquest poema espriuà té una ambigüitat a l’hora de la seua interpretació, encara que crec que l’autor anava més per la vessant crítica i política de la societat catalana del moment. Tot i que hem dividit el poema en tres parts, realment en podem veure dues molt ben diferenciades: la part de la submissió i la part del ressorgiment. Els contrastos entre ambdues els podem veure amb l’aparició d’“únic senyor”, quan parla que es transforma en “gos” (v.2) i quan, una vegada salvat, podrà tornar a ser-ho (v.54). Açò ens pot fer pensar que estem davant d’una poesia circular, ja que comença igual que acaba.

Altres diferències entre les dues parts que denoten el canvi que experimentarà Catalunya –o qualsevol individu– si s’ho proposa, les trobem amb el verb “ajupir” (v.9) i el seu antònim “alçar” (v.47), així com les connotacions que té, en cada cas, el sintagma “sense parar” (v.19) i “sense repòs” (v.47), ambdós relacionats amb el significat de l’adverbi llatí que encapçala el poema. El primer tindria un caire negatiu, ja que es tracta de la contínua destrucció com a poble que sofreix Catalunya per llepar “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Si segueix així, pot acabar el·liminada com a nació –com a persona, en el cas de la segona interpretació–. El segon sintagma és el positiu, i el que es relaciona més directament amb “Indesinenter”, perquè insta Catalunya que actue, que reaccione i que es deslligue de les mans que l’oprimeixen.

A més, aquest “nosaltres” que hem esmentat un parell de vegades, té el seu significat si entenem que som el poble en si que ha de salvar la nació catalana (“home salvat en poble contra el vent”), o la gent que ha d’ajudar la persona que ha d’eixir d’un pou d’esclavatge.

4. L’OPINIÓ PERSONAL

Salvador Espriu critica en aquest poema la passivitat del poble català davant dels atacs culturals, polítics i lingüístics que vénen des de Madrid, on un dictador, Francisco Franco Bahamonte, intenta centralitzar tots els territoris que conformen l’Estat espanyol. No obstant això, si ja li pareixia greu la situació a Catalunya, al País Valencià no guanyàvem prou per a disgustos. Per això, aquestos versos són fàcilment aplicables a l’àmbit valencià, encara que la pregunta que ens hauríem de fer és quan deixarem de ser aquell gos mesell, disposat a rebre ben fort per voler pensar independentment. I allò encara pitjor és que només som una minoria del poble la que el volem salvar; es preveu una (re)majoria absoluta de gavines per a les pròximes eleccions.

Aquest, però, em recorda a una altra poesia espriuana, “Assaig de càntic en el temple”, on es queixava novament de la covardia del poble català, i com li agradaria anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. En canvi, també ell es mostra com un exemple a seguir ja que “em quedaré aquí fins a la mort” i “estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Tant Espriu, Rodoreda o Fabra al Principat, com Fuster, Sanchis Guarner o Enric Valor al País Valencià, han sigut els nostres pares i és per ells, entre d’altres personalitats, que hui podem dir “cadira”, “llibre” o “llengua”, i no necessàriament “silla”, “libro” o “lengua”. Ells, en plena dictadura, no van abaixar mai el cap, i van lluitar per fer realitat una utopia que els més bojos no s’atrevien ni a pensar. I ho van aconseguir, per molt que s’empenyen altres a fer-nos creure que som morts: van aconseguir publicar en català, van aconseguir establir unes bases –ben sòlides, per cert– per a la literatura catalana i van aconseguir deixar una herència perquè nosaltres la continuem amb la mateixa il·lusió amb què ho feren ells. I eixa és la nostra obligació.

Hi ha moments en què pense que estem tornant a ser aquell gos fidel a Madrid, que vist de blau i que no sap quina és la seua identitat. Estem orfes, ja que tots els noms propis suara esmentats descansen o fan vacances. Però això no significa que hàgem de desaparéixer. Açò ens ha d’encoratjar, ens ha de fer alçar-nos, sense repòs, lluitant el dia a dia, parlant en valencià –el català del País Valencià, Fuster dixit–, escrivint i sent (auto)crítics. Si no, de res haurà servit la immillorable tasca que feren els nostres autors. “Som i serem allò que vulguem ser”, que explicava Martí i Pol, sense aturar-nos, indesinenter.

Finalment, m’agradaria recomanar-vos les tres versions musicades que hi ha d’aquest poema, així com la d’“Assaig de càntic en el temple”. La poesia “Indesinenter” es pot escoltar de la veu de Raimon (Raimon-Espriu. Poesia cantada, 2003), d’una manera més clàssica i tranquil·la; de la Gossa Sorda (Gràcies, Raimon!, 2010), amb una fusió de reggae i ska; i de Verdcel (Petjades. Verdcel canta Raimon, 2009), més electrònic. D’altra banda, vos podeu delectar amb l’Ovidi per a l’altre poema que he esmentat (A Alcoi, 1974). Paga la pena escoltar la veu forta i seca de l’alcoià donant vida a uns versos que han tingut molta tirada entre escriptors actuals, com Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004), Quim Monzó (Uf, va dir ell!, 1978) o Oleguer Presas (Camí d’Ítaca, 2006).