Indesinenter, de Salvador Espriu (II)

1. L’AUTOR

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) és un dels poetes més importants de la literatura catalana i el màxim representant del realisme compromés, un corrent que utilitzava el poema com a instrument d’intervenció revolucionària de l’escriptor en el curs de la Història. A més, era una alternativa radical a la literatura heretada burgesa.

Va conrear diversos gèneres, com el teatre, la narrativa o la poesia, el seu gènere per excel·lència. Els inicis literaris daten del 1929 quan, amb només setze anys, escriu l’edició en castellà d’Israel. Uns anys més tard, durant la Universitat, publicarà El doctor Rip (1931) i Ariadna al laberint grotesc (1935). Quatre anys després, començarà amb la producció teatral i escriurà l’obra Antígona (1939), a més de la Primera història d’Esther (1948).

Ara bé, serà durant la postguerra quan es passarà al gènere poètic, i farà una poesia de caire elegíac, satíric o didàctic, sintetitzada en el vessant més líric i civil. Així, el 1946 editarà el primer recull Cementiri de Sinera, escrit en els dos anys previs a la seua edició. En aquest tractarà el món de Sinera (nom que li dóna a Arenys de Mar) i un univers de la infantesa erosionat durant la guerra, sobre el qual introdueix la reflexió de la mort.

Tres anys després, el 1949, publicarà Les cançons d’Ariadna, que serà el primer poemari dissenyat en què mostrarà el món d’Arenys de Mar i s’ocuparà de l’escpectacle teatral de la vida, dels temes tenebrosos i de les obsessions del poeta, així com de la mitologia característica de Sinera. D’altra banda, el 1952 i, posteriorment ampliat el 1963, farà Les hores, quaranta-quatre poemes que es divideixen en tres parts: una dedicada a l’amic Bartomeu Roselló-Porcel; una altra a la mare; i una tercera a Salom, personatge que representa la joventut perduda del mateix autor.

La recuperació de la lírica satírica es produirà a Mrs. Death (1952) amb la construcció d’un univers caracteritzat per uns éssers esdevinguts titelles, grotescos, moguts cap a la mort; per un altre costat, també hi serà present el vessant més líric amb el tractament de la redempció per la paraula i la poesia i, per tant, el caràcter salvífic de la tasca del poeta respecte a la seua llengua i la seua col·lectivitat.

Una de les seues obres més conegudes, El caminant i el mur, arribarà dos anys més tard, el 1954, amb la idea del moviment vital del caminant cap a la mort i l’obstacle que ho limita, el mur. Es divideix en tres parts: la primera part, composta de 12 poemes i anomenada “Les ombres, el riu i el somni perdut”, evocarà el record de la infantesa com a temps passat que ja no tornarà; la segona part, “Cançons de la roda del temps”, també de 12 poemes, tractarà el cicle solar i el transcurs del dia; mentre que la tercera, “El minotaure i Teseu”, de 20 poemes, parlarà de les relacions de l’home extraviat en el laberint.

El 1955 escriurà Final del Laberint, on es pot observar un procés d’interiorització de les obres precedents: una experiència íntima i interior en què tanmateix apareixen elements externs amb funció simbòlica. A més, el llenguatge quotidià esdevé insuficient per a la saviesa última.

Altres dels seus poemaris són: La pell del brau (1957-1958), un discurs unitari on es conta la tragèdia de Sepharad destruïda per la guerra entre germans i on es moralitza sobre la llibertat i la justícia, i el respecte i l’entesa entre els diferents pobles ibèrics; Llibre de Sinera (1963), que recupera l’univers de Sinera, revisa el present i planteja el futur amb símptomes d’esperança; Per al llibre de salms d’aquests vells cecs (1967), de haikus; o Setmana santa (1971). Per a la bona gent (1984) reuneix textos diversos de l’autor, que foren incorporats dins les obres completes a Fragments. Versots. Intencions. Matisos.

2. EL POEMA

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

“Indesinenter” és un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna (1949), poemari en què, com hem dit, mostra el món d’Arenys de Mar, també anomenat Sinera (nom al revés), i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. Formalment, és una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures, és a dir, que no rimen entre ells.

En primer lloc, començarem pel títol del poema. Indesinenter és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. Així doncs, ja ens dóna alguna pista interpretativa sobre allò que contaran els versos que el segueixen. Sabrem que alguna cosa o algú no s’ha de parar per res. Junt amb el títol, també tenim una cita, en aquest cas per a homenatjar el doctor Jordi Rubio. Aquest doctor, que va viure a Barcelona entre el 1887 i el 1982, va ser tota una personalitat en la societat catalana de l’època: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969); Medalla d’Or de la Generalitat (1980); o president de l’Institut d’Estudis Catalans, van ser algunes de les seues distincions. Per tant, podem observar una xicoteta connexió entre el títol i la cita: Espriu reclama gent com Jordi Rubio i Balaguer, que no “parava” i va fer grans accions per la cultura catalana. En aquest sentit, podem preveure que tractarà temes culturals, socials o polítics.

Pel que fa al tema, aquest seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo, en aquest cas, representaria l’Estat espanyol, que ha ningunejat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Quant a l’estructura temàtica, trobem tres parts: la introducció (v.1-v.5); el desenvolupament o descripció de la situació (v.6-v.30); i la conclusió o l’arenga perquè el poble català actue (v.31-v.54).

Iniciarem la descripció del contingut, doncs, per la introducció. “Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i vèiem com / esdevenia gos.”. Comença remarcant un “nosaltres” en el qual s’inclou el “jo” poètic i que pot fer referència, o bé a el públic lector, o bé a tots aquells que seguisquen les idees de l’autor. Eixe “nosaltres” sap que hi ha un “únic senyor” que es va transformant en “gos”. Amb aquesta metàfora, ens vol dir que Catalunya –“únic senyor” amb les seues lleis i la seua cultura pròpies–, que sempre s’havia caracteritzat pel seu fort nacionalisme, esdevé “gos”, és a dir, fidel i submís a un amo, que és l’Estat espanyol. Aquest poema és de 1949, quan feia deu anys que les tropes franquistes havien conquerit el territori català i havien abolit tot allò que feia pudor a separatisme (la llengua catalana, per exemple).

Continuarem, tot seguit, amb l’explicació de la segona part. “Envilit pel ventre, / per l’afalac al ventre, / per la por”. L’únic senyor, o Catalunya, ha esdevenit gos i s’ha fet menyspreable pel “ventre”, és a dir, perquè l’han omplit de lloances des de l’oest o perquè li han promés coses que mai veurà (recordem que els franquistes deien que el català no moriria, encara que la llengua de tots era el castellà), i així l’han pogut calmar i silenciar. A més, té por de les accions que es puguen tenir contra aquells que no pensen com el dictador. “S’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té”, abaixa el cap i es fa fidel al règim a base de garrotades, com el menyspreu al territori, llevant-li furs, llengua i cultura. No obstant això, sembla que no es recorda que abans del 1939 havia sigut un territori amb veu pròpia, i ara ho ha oblidat completament tot.

Arnat, menjat / de plagues / aquest trist / número de baratilli / saldo al circ / de la mort”. Segueix amb la metàfora d’un gos que només serveix per a rebre colps. Catalunya està ferida, plena de llagues, comparada amb un conjunt de coses que es poden vendre per poc de preu, és a dir, la facilitat amb què s’ha adherit al règim. No té valor, fins i tot, ni per a la mort. “Sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang.”. Amb imatges canines, es refereix a la passivitat del poble català que, àdhuc, llepa la mà que el maltracta; malgrat tot el dany i la ignomínia a què l’ha fet caure, encara segueix sent fidel. “Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.”. Allò més fàcil hauria sigut no caure en les manipul·lacions franquistes (els afalacs i les falses promeses esmentades abans), i haver callat i actuat per ella mateixa; en canvi, Catalunya va decidir fer tímids lladrucs, sense una base sòlida per tal d’actuar i, com conta el refrany, “gos que lladra, no mossega”. Tot eren paraules, però no hi havia fets.

Els pròxims versos ja pertanyerien a la tercera part: la conclusió o l’arenga perquè el gos-Catalunya actue. “Mai no hem pogut, / però, desesperar / del vell vençut”. A pesar de no haver fet res, de rebre per tots els costats i de mantenir-se fidel a l’amo que li fa mal, el “nosaltres” abans esmentat no perd l’esperança que canvie la direcció, que desperte de la letargia franquista i que torne a ser qui era. “I elevem en la nit / un cant a crits, / car les paraules vessen / de sentit.”. S’han de manifestar, de nit, clandestinament, quan no els veja aquell amo –el dictador–, però s’han de fer sentir, a crits, perquè la gent s’hi sume. Les paraules ja no serveixen, per això opten per fer públic el seu missatge i passar a l’acció amb actes com les manifestacions.

L’aigua, la terra, / l’aire, el foc / són seus, / si s’arrisca d’un cop / a ser qui és.”. Té tot el poder a les seues mans (els quatre elements de la natura) per tal de deslligar-se de l’amo que l’oprimeix i arriscar-se a tornar a ser la nació que era. “Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou”. Tot depén d’ella mateixa, que sàpia dir “prou” i tenir en ment que ha de caminar sola, sense ningú que li diga el que ha de fer; ha de tenir la seua pròpia identitat. Insisteix en què Catalunya s’ha d’alliberar de les esposes franquistes i recuperar les arrels que tenia abans de la dictadura.

Alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble / contra el vent.”. En contraposició amb el v.9 (“s’ajup, sota el fuet”), ara ja s’ha aixecat, ja no té el cap cot i és capaç de mirar Espanya de tu a tu. “Sense repòs”, en aquesta ocasió té un sentit positiu i no com en el v.19 (“sense parar llepava”), és a dir, que ha de seguir així per sempre més, sense tornar a sotmetre’s a cap poder alié.  Catalunya ha de ser salvada per la seua pròpia gent, com ens ho recorda la frase de “sols el poble salva el poble”, i contra tots els obstacles. No tindrà ajudes de cap altra nació, ni de la francesa ni de l’espanyola.

Salvat en poble, / ja l’amo de tot, / no gos mesell, / sinó l’únic senyor.”. Continua donant importància a què la nació catalana és cosa de les persones que l’habiten. Sols així, si tots lluiten per la seua salvació, podrà esdevenir ama d’ella mateixa. Tornarà a tenir l’autonomia i la personalitat pròpies, i deixarà de ser un gos que no tenia sensibilitat malgrat els colps rebuts. Serà una (“únic senyor”), amb la seua veu i el seu pensament, que no formarà part de la resta de territoris que estan sota les urpes del règim franquista.

Aquesta seria una de les interpretacions possibles, ja que n’hem trobades dues. En compte de substituir l’“únic senyor” que “vèiem com esdevenia gos” per Catalunya, també ho podem fer per qualsevol individu que s’haja convertit en esclau d’algun amo o senyor per algun motiu determinat. Açò ens portaria a la situació següent: una persona capaç de pensar per ella mateixa es transforma en seguidora fidel d’un senyor que comença lloant-lo per tal que li vaja darrere. Quan ho aconsegueix, aquest el maltracta, l’humilia, el “ferma des de tant temps al fang”. Tanmateix, no té la vida perduda i tenim l’esperança que s’adone del que està vivint. Aleshores, com que raonar en ella ja no serveix, li ho haurem de dir a crits i en multitud, perquè s’assabente que té tot el poder a les seues mans, que d’ella depén saber dir “prou” i plantar-se a l’amo per tornar a ser una ment pensant i no un vassall. Per això, se salvarà quan li ho fem veure entre tots i deixarà de ser un insensible que no veia com el maltractaven, per a ser un “únic senyor”, capaç d’actuar per la seua pròpia voluntat, sense estar sotmés a ningú.

 

6 pensaments a “Indesinenter, de Salvador Espriu (II)

  1. Moltes gràcies per aquest comentari, estava dels nervis perquè no encontrava res per a fer un comentari i com és el primer que faig no tenia ni idea. ^^
  2. En tal dia coma avui, 9 de novembre de 2016. Per mediació de David Fernàndez hem descobert aquesta descripció teva del poema Indesinenter, Àngel . Recuperar avui aquest magnific poema de mestre Espriu de 1949 i editat per Raimon el 1967, ha estat un encert d’aquesta , si més no, jornada cabdal . Un autentic plaer per a la memòria col·lectiva dels ciutadans del Països Catalans. Gràcies. Visca la terra.

    • Moltes gràcies a tu, Paco, per les paraules! És un treballet de carrera que, gràcies -involuntàriament- a David Fernàndez, està sent visitat. Molts valencians sentim envegeta de la situació al Principat, però en algun moment de la història ens retrobarem! Gràcies!

  3. Retroenllaç: Indesinenter | Núvol

  4. Retroenllaç: Als presos polítics: Indesinenter | Veus de lluna i celobert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *