Oi?

He trucat a una gran empresa en qualitat de client i m’hi he adreçat, com sempre, en català, la meva llengua, la llengua oficial del país on l’empresa amb la qual contactava està operant, i la gentil operadora que m’ha atès ha tingut una sortida que no esperava. Sí, això d’avui ha estat nou. Original, potser. Divertit, gairebé. Si no fos… […]

La noia m’ha demanat per què trucava. Jo li ho he dit. Ella ho ha entès, però, en veient que li parlava en català, m’ha ofert, sol·lícita, de remetre la trucada a un company, aquest és el terme que ha emprat, que em pogués atendre en català. Ho he trobat gairebé idíl·lic i no he sabut dir que no.

De seguida m’ha temptat penedir-me’n: la trucada era a un 902 i, és clar, la remissió de la trucada m’ha permès gaudir de massa música. Veurem què costarà la broma!

Bé, però, la broma ha vingut després. Fins ara, quan m’he adreçat en català a una empresa de la qual era client, me n’he trobat de tots colors. Que em penjaven el telèfon. Que em donaven l’opció d’escollir llengua i en triar la nostra queia en un túnel temporal fins que penjava, cansat d’esperar. Que desplaçaven la trucada a un interlocutor que parlava en àrab o en alguna cosa encara més inintel·ligible per a servidor. Recordo que alguna vegada el company capaç de dur a terme la gestió en català ha aparegut sense més incidències. Fins i tot pot ser que sigui cert i no només un record dubtós que en alguna comptada ocasió jo hagi parlat català i l’interlocutor en castellà sense cap problema. Però avui, avui no.

Després d’aquella llarga espera musicada la noia m’ha informat que ja tenia un company a punt… de fer d’intèrpret entre ella i jo! M’he mossegat la llengua, he acabat la gestió –l’havia de fer, reïra de bet!– en castellà i he penjat. Incrèdul. Sorprès. Ofès. Burlat.

Aquesta és la consideració amb què ens tracten a casa les empreses que ens tenen per clients. Sí, de vegades a més de dir el pecat també s’ha de dir el pecador: la divisió d’assegurances de CatalunyaCaixa.