Després de quatre mesos seguits a aquestes muntanyes, aprenent a estimar-les i a viure-hi, l’altre dia vam marxar en cotxe fins a Castelló. En començar el camí, que sabíem que seria llarg, el paisatge no va canviar massa en molts quilòmetres, però en passar Grenoble les muntanyes es van començar a arrodonir i la vegetació a ser més ‘normal’, és a dir, sense boscos d’avets sense fi. Més avant vam començar a comentar els canvis somrient: ‘ja fa molts quilòmetres que no veig una vaca’, ‘les cases comencen a tindre teulades normals’, i així fins que vam començar a notar que l’aire canviava, les temperatures pujaven i en lloc del verd omnipresent, grocs i marrons començaven a donar-nos la benvinguda. Havíem eixit després de dinar i pensàvem dormir a Perpinyà (casa!) i seguir fins a Castelló l’endemà. No vam aconseguir veure la mar el primer dia, quan vam arribar on es podia veure ja era fosc, però la vam endevinar. Tenen les llums una manera d’estar en fila que saps que la mar hi és.
L’endemà en eixir de Perpinyà ja va ser una festa de bancals, llum groga, cases blanques, palmeres, mar i sol.
Quin gust reveure la Mediterrània ….. Bones vacances.
Benvinguts!
Estes vacances (a partir del 21) les passarem entre Benicàssim, Vila-real i Vinaròs, a vore si encara hi sou i coïncidim.
Una abraçada!