Les lluernes han tornat

"He estimat molt Pasolini. Dèiem quasi les mateixes coses, però jo les deia més baixet. Des que ell no hi és me n’he adonat, me n’adone, que parle més fort".
Leonardo Sciascia

Escrivint l’altre dia sobre L’affaire Moro em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més de la introducció del llibre, que em pareix de les coses més belles escrites per Sciascia.

(…)



Comença: "Anit, eixint a passejar vaig veure a una esquerda d’una paret, una lluerna". I ja a la primera frase, Pasolini. A un dels articles més famosos i citats de Pasolini (publicat al Corriere l’1 de febrer del 75 i inclòs als Scritti Corsari), l’autor es queixava de que les lluernes havien desaparegut.
Continua Sciascia: "Era una lluerna, a l’esquerda de la paret. Vaig sentir una joia intensa. I com doble. I com duplicada. La joia d’un temps retrobat -la infància, els records, aquest mateix lloc, ara silenciós, ple de veus i de jocs- i d’un temps per trobar, per inventar. Amb Pasolini. Per Pasolini. (…) Les lluernes, doncs. I -pietat i esperança- ací escric per Pasolini, com reprenent després de més de vint anys una correspondència: "Les lluernes que creies desaparegudes, comencen a tornar. En vaig veure una anit, després de tants anys."

Trobe que Siascia, tan serìós sempre, quan parla de Pasolini ho fa amb una tendresa inusual en ell. Amb un to completament diferent del que usa normalment quan escriu.
Pasolini va ser el primer que es va fixar en Sciascia i li va dedicar una recensió al seu primer treball: Favole della Dittatura, del 1950. Des d’aleshores van ser amics però, com explica el mateix Sciascia: "Hi havia com un ombra entre nosaltres, i era l’ombra d’un malentès. Crec que pensava que jo era prou -com dir?- racista respecte a l’homosexualitat. I potser era veritat: però no fins el punt de no estar de la part de Gide contra Claudel, de la part de Pier Paolo Pasolini contra els hipòcrites, els corruptes i els cretins que l’acusaven. El fet de no haver aconseguit dir-li-ho mai, ara em fa pena, remordiment".
No sé ben bé per què però sovint els pense junts, pense que són els dos intel·lectuals italians que més s’han compromès, que més s’han exposat, amb els articles, amb les seues obres, sense estalviar-se. Tan polítics tots dos i tan poc homes de partit, outsiders que van tindre una relació molt complicada amb el PCI.
Eren dues persones molt diferents: Pasolini provocador permanent, provocant amb el que deia però també amb la seua persona, amb l’esguard, amb el cos. Sciascia, en canvi, lacònic fins al silenci, físicament discretíssim, quasi vulgar i que es va exposar més -va començar a parlar més fort- després de la mort de Pasolini.
I tots dos sols. Pasolini, que trobe que és la imatge de la soledat intel·lectual i política, va reconèixer a Sciascia una autoritat, "una autoritat personal, lligada a allò dèbil i fràgil que és un home sol".
Sciascia quan escriu L’affaire Moro sap que està escrivint el seu llibre més polèmic i quines seran les reaccions, i el comença, tendrament,  amb les lluernes i amb Pasolini (el seu Virgili). No parlant d’ell, parlant amb ell, per Pasolini. 

Ací, Sciascia parlant de Pasolini

4 pensaments a “Les lluernes han tornat

  1. Dos escriptors i persones, ben diferents, a qui admiro i a qui he llegit i llegeixo. I que quan sento parlo d’ells em produeixen una gran tendresa. Un sicilià, l’altre del nord més al nord. Tots dos lligats al PCI però lliures. I crítics. I valents. I insubornables. I que mai no deixaran de ser uns clàssics literaris i un exemple moral.
    Gràcies per l’article, Marieta. Tot sovint ambdós resten colgats en l’oblit.
    Pere

  2. Una persona sola és fràgil, però alhora ésser un outsider et dona una resistència espiritual especial i la capacitat de veure la lluerna a l’esquerda d’una paret. Per cert al meu jardí en tenc dues que a les nits d’estiu ens acompanyen. A mi m’agrada pensar que són les mateixes cada any… segurament no pot ser, però cada any són un presagi i una constatació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*