Altra cosa es la façana decorada, com la dels vells edificis que ara es veuen per tot arreu, ostentosament apuntalats i sense res a dins.
Vaclav Klaus ha reblat el clau, ha estat un cop de martell potser esbiaixat però que ha fet mal (a la butxaca) d’una gran part dels europarlamentaris esfereïts de perdre la daurada jubilació, la moma, el “xollo” de parir lleis que es despleguem a l’aire com avions de paper i cauen al territori ignot com velles V2 en forma de dirigibles i indigeribles directives sense cap mena de coneixement real, en la distància, amanides amb la corba de la felicitat tibant els botons de la camisa i les llesques sobre la taula d’un despatx luxosament moblat amb paper d’estrassa, servides i ratafiades en un hemicicle ostentós, regat amb els bons vins que entortolliguen la llengua en acabat de dinar.
Qui vol anar a Europa? On és això?
Una cosa diferent son els interessos econòmics, però culturalment, nosaltres tenim la mateixa afinitat amb un danès que amb un xinès.
L’europeisme és pinta al mapa però ni la geografia ni el clima i molt
menys la cultura ens uneix. La latitud separa la longitud uneix, és
un fet a tot el globus terraqui, la transversalitat sempre es
horitzontal.
Si el solar europeu fos nostre hi podríem bastir la casa comuna a base
d’esforços, si hi creguéssim en faríem els planells amb el millor traç
de cada llapis i el pintaríem de tots colors de la terra i dels blaus
de l’aigua però ara quan parlem d’Europa parlem de la CEE, ja no és ni
tan sols l’Europa geogràfica sinó la burocràcia de nou encuny
desplegada sobre els països i estats, una nova elit funcionarial i
política que s’afegeix a les que ja patim als nostres respectius
territoris, una repartidora que com en aquelles rodes piramidals que
corren perquè hi caiguin els incautes acaben fent dels guanys inicials
pèrdues irrecuperables.
Probablement els economistes ens demostraran que l’invent de la CEE ens
ha apujat el PIB i ens ha enriquit tant que podem menjar per cinc i
cagar tres cops al dia, pedalar desesperadament sobre els pedals del
consum perquè s’aguanti la bicicleta, fer-nos desil·lusionadament
feliços, i prejubilar-nos acabats de llicenciar, però el nostre pathos
que ens governa el cor quan el cap no li impedeix, ens diu que la
il·lusió vivencial s’acaba i ens hem de reinventar.
Haurem de tornar cadascú al nostre entorn, en el nostre cas a la
mediterrània multiétnica que barreja nord i sud a les ribes de les
platges i als roquissers abruptes poblats d’oliveres i d’aridesa
desèrtica.
No podem triar on hem nascut però podem triar ser d’on hem nascut sense
que calgui sentir-nos especialment orgullosos, sinó simplement fidels.
Ja es llàstima que alguns dels nostres apreciables homes públics hagin estat tocats
del vent que embogeix i que aquest no sigui la tramuntana sinó el föhn.
Adéu Espanya, que som català, adéu Europa, que som mediterrani. Sense cap mèrit, nomès amb el deure de ser-ho.
… ens queda la fidelitat, res mes.
i als roquissers abruptes, amic Josep, talment : Vius!!!