Autèntics diners falsos
De tant en tant, quan hi a certes notícies econòmiques, els telenotícies ens mostren imatges de la fabricació de paper-moneda. Veiem com tallen els bitllets amb guillotina, els apilen en palets, i els transporten…un metre cúbic de bitllets de banc quan pesa, quan val?
Els bitllets de banc es fan de la mateixa manera que els iogurts, en una cadena da fabricació. Tenen un valor afegit molt mes alt que els iogurts això sí. Tot els procés, inclosa la matèria prima que costa fabricar un iogurt que val 1,2 €, per exemple, potser no arriba ni a ¼ part del preu de venda, comptant l’amortització que la costosa cadena de fabricació en farà milions.
Fabricar un bitllet de 5 € o de 500 € pot costar el mateix de matèria prima (paper, tintes, fils de seguretat, hologrames, etc) i la tecnologia que cal és la mateixa. Però un val 5 i l’altre 500, de manera que el benefici, el marge o les “utilitats” que dieuen els americans, és abismal en relació al cost de fabricació. Es com si un iogurt natural es vengués a 1,20 € i un de “grec” a 120 €.
Algú em pot dir que no és comparable ja que el paper moneda no és un be de consum, sinó la representació d’un valor. Sí, però de quin valor?
D’un valor que no existeix, i fabricant-lo potser existirà…o no. La suma del valor de tots els bitllets i monedes de 1,2,5,10,20,50,100,200 i 500 € (em deixo la celderilla) no es correspon ni de lluny al valor de mercat del bens que representen. I tot i així, aquesta part visible, els bitllets, és una part minúscula d’aquells bitllets que ni tan sols s’han fabricat, els apunts en compte, que mouen l’economia financera.
Per si algú no ho sap la economia financera es el valor d’allò que no existeix materialment, però s’especula sobre el que valdria si existís, sumat a allò que no existeix ni existirà mai, però algú li dona un valor fictici. El problema és que els valors ficticis i els valors reals estan representats per el mateix patró monetari. Crec haver llegit que aquesta economia que valora l’irreal és el 80 % de l’economia total.
Sempre m’ha semblat d’una obscenitat molt pitjor que qualsevol tipus de pornografia, inclosa la mes abjecta, aquestes màquines que tenen els bancaris i en diuen dispensadors de bitllets. Hom pitja un botó i la maquineta escup l’obscur objecte del desig. És la noció tramposa de que els diners venen de Frankfurt de la mateixa manera que els nens venen de París, innocents i nets, nous i desitjables.
Es tan fals que els diners venen de Frankfurt com que els nens venen de París. Certament el BCE imprimeix diners com xurros, no se li acaben mai perquè te en exclusiva la màquina per fer-los però no representen res, i són autèntics. Són autèntics diners falsos, i com que es dona carta de naturalesa a la falsedat els preus de les coses no es corresponen amb al valor de les coses per la distorsió que introdueix l’excés de diner, en forma real o virtual, que les hauria de representar per establir una paritat en l’intercanvi. Això de París ja no ens ho creiem, tot i que és bonic i poètic, però sí lo de Frankfurt. No és això un infantilisme a deshora?
Son les lleis del mercat que els economistes donen per bones perquè funcionen per fer créixer aquella l’economia que rega amb ácid als que no tenen ni tindran.