Constitució i dret a l’autodeterminació
La raó per la qual en la majoria de constitucions democràtiques no figura el dret a l’autodeterminació es troba en el fet que quan van ser redactades pressuposaven una sola nació com a subjecte actuant, es dirigien a constituir un estat-nació, un estat instrument d’una sola nació existent. Aquest no serà el cas de l’Estat català, que naixerà plurinacional, per l’existència de l’Aran, i haurà de recollir en la seva constitució el dret a l’autodeterminació d’aquesta nació.
Ara bé, què passa quan un estat-nació democràtic descobreix l’existència d’una altra nació dins l’Estat?. Aleshores, si es vol mantenir com a estat de dret, haurà de reconèixer el dret a l’autodeterminació d’aquesta altra nació i habilitar els canvis per articular-se com a estat plurinacional.
Quan l’actual Estat espanyol descobreix l’existència de la nació catalana al seu interior, no pot assumir el dret a l’autodeterminació d’aquesta altra nació i habilitar els canvis per articular-se com a estat plurinacional, renuncia, doncs a consolidar-se com a estat de dret. Tanmateix per escapar-se de la lògica del raonament i de la seva conclusió, nega l’existència de l’altre, nega l’existència de Catalunya com a nació, cosa que no evita, sinó més aviat intensifica, la deriva absolutista d’aquest actual Estat espanyol.