Torne per un instant
Dissabte passat Raül i Mari van celebrar, inesperadament entre molts amics, els 25 anys de casats. En un escenari quasi sicilià a l’Alqueria Gàlim (tot queda en casa) em va tocar participar de la cerimònia que els protagonistes ignoraven, i és açò que vaig perpetrar d’arrapa-i-fuig:
Igual té ara de qui ha sigut la idea de posar-me en este trisbajoc, però en tot cas li hauré de donar les gràcies per deixar-me posar veu al que els que ací esteu penseu.
De dir, hem de dir que sou gent valenta i lliure, com ho vau demostrar fa 25 anys amb la decisió atrevida que heu feta vital amb la vostra actuació conseqüent al cap d’estos anys.
Festers i vitals, amants de la vida de cada dia i de la de cada nit, a voltes inacabables. I amants de la casa pàtria, del país, del poble, vestits de costums i llengua defensats ara i adés.
Tenim la sort d’haver vingut per demostrar-vos que teniu la sort d’ésser estimats.
Acabat açò, per no saber dir-ho millor, que parle el poeta.
(I l’amic Sergi va llegir Estellés)
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
i felicitacions.