Ulisses20

Són massa exemples i massa paciència que tenim. Tiben la corda, estrenyen, peguen, en canvi d’excusar-se que apliquen la llei d’espana. Són jutges espanols. És important destriar com entén la justícia espana,, i cal remarcar la diferència entre jutge i jutge espanol, entre justícia i justícia espanola. Als jutges espanols els han fet creure que són per damunt el bé, per damunt de déu i la mare que els va parir. Interpreten? O fan el que volen, caiga qui caiga? Doncs, de normal, cau la democràcia. Cau la democràcia perquè, del 100% de la història d’espana, un percentatge molt elevat és feixisme. I no poden esborrar-ho. Ni poden ni volen. No són França, ni Dinamarca, ni Anglaterra, ni Canadà, ni… Són un estat majoritàriament feixista, pel que fa a la seua història.

Massa paciència que ens demanen. Molta contenció. I silenci, els jutges. Direu que no tots els jutges. Doncs deixem-ho en una majoria. Perquè d’uns anys ençà, a espana els jutges representen un poder extrem per damunt la democràcia. Exerceixen la provocació? Podríem traure l’interrogant i no deixaríem de respirar, però ells podrien pelar-mos la ceba, perquè l’abús en la justícia ja no és un símptoma, sinó la prova que han alçat la veda per atacar la democràcia. Més encara, han decidit exaltar el franquisme emparant-se no sabem en quina cosa podrida, recargolada, purament feixista. Sí, la transició va perdonar-ho gairebé tot, i els feixistes són al poder i a la justícia. I a l’església. I en l’espionatge, i en els serveis secrets, i en l’empresa, i en els cossos de seguretat…

D’una altra manera no s’explica la naturalitat en què un jutge de Barcelona, que ara és a Alacant, ataca amb impunitat, de primer les institucions catalanes, i ara les valencianes, i damunt es nega a llegir una prova en català (llegiu-ho a la Veu). D’acord, vosté pot fer el ruc i negar-se a llegir en la llengua dels valencians, però vosté no pot ser jutge ni un minut més. Si no és que l’empara la justícia espanola que, deixem-ho clar, no és la justícia.

També a Alacant, una magistrada obliga a retolar de nou amb els noms feixistes els carrers (la Veu). Fins ací podem arribar, Espana! Cal tenir mala jeia, i un esperit feixista sense perdó. Però jutgessa, ni un minut més. Malgrat que això és Espana, que cantava Al Tall. I no tenen remei. Que no en tenen, malgrat que a tot arreu en tenim d’infiltrats i de provocadors de malson. Tota aquesta tendència d’exaltació neofranquista no és casual, sinó fruit de conxorxes ordides de molt endins d’un Estat que reviu el trenta-nou, el quaranta, i encara voldrien viureu-ho per compte de reviure-ho. A espana governen menistres, presidents de govern, militars, jutges, GC, que ja no amaguen ni les formes, n’hi ha alcaldes (ves que el d’Oriola mateix) que defensen la simbologia, els monuments i la filosofia feixista; n’hi ha empresaris valencians de la caspa que conviden escapularis feixistes impresentables, ves com respiren unes ànimes amb responsabilitat política contra la democràcia i la llibertat de pensament. Ara i ací, Europa, això és una realitat pudent malaltissa.

I la conxorxa judicial espanola contra polítics catalans, contra alts càrrecs, contra les institucions democràtiques, són també una acció premeditada, amb nocturnitat i traïdoria, com una eixida de l’armari d’un estat que no sap, que no pot que no vol democràcia, però que no pot presentar-ho a Europa d’una altra manera, sinó com una tragèdia. Contra la llibertat. Contra el pensament i contra la intel·ligència.

Sort que només és justícia espanola, només justícia d’espana, i per tant no perdurable.