Ulisses20

L’emoció d’un matí espectacular a la sal de plens del Castell de Bétera, en triar la nova alcaldessa, Cristina Alemany. De gom a gom, baix, a dalt, a les escales, al salonet d’entrada, al carrer, i una emoció continguda que ha anat desfermant-se en el compte dels vots, a partir del set la gent ja no ha pogut contenir el silenci i els cantava fort, fortíssimo, vuit, nou, fins que ha arribat l’11, el de la majoria, i el clam unànim gairebé que desperta el marqués, a la glorieta i al panteó: fins a tretze vots ha rebut Cristina Alemany, neta de la tia Amparo i Pep el Morro, que vivien davant de casa tota la vida: hi havia al saló l’altra iaia, Maria, que no volia, que no, que no et poses en política filla, i venien a abraçar-la els seus, els regidors de l’oposició, i Maria la Fetja deia no, no, perquè no volia que li passés res a la seua néta, però Cristina tenia taules per tots, saludava, es fotografiava, amb tothom, i German Cotanda venia a felicitar-la, li havia lliurat la vara, s’havia estat tota l’estona amb els seus com un alcalde que ha sabut respectar el joc, i la democràcia, el poble aplaudia, volia abraçar la nova alcaldessa que havia acabat aquell discurs sobri, contingut, amb aquell remat final, la cirereta, en un bon valencià d’una mestra compromesa, ‘Salut i País’.

Mari m’ho anava enviant per wassap, Apa posava la música des de casa, preparava el dinar, a ritme dels Moxs de Puçol, i d’Al Tall, m’enviava imatges que no eren, perquè del castell no eixia sinó el clam, però les fotos no podien que el feu del Marqués no té cobertura, ni en vol, quan jo arribava al castell a reclamar les fotos, els aplaudiments per les últimes paraules ‘Salut i País’ esclataven com una traca (xa, la traca), i que avui no hi hauria convidada especial, que això ja volem estalviar-nos-ho, cadascú ja sabrà com, Cristina xerrava amb el mòbil, ara més relaxada, fumava un cigarret (ep, li dic a Rosa, la germana, això ho haurem de millorar), la felicitava tothom, els seus, la família, els amics, l’oposició, perquè saben com ha treballat, com han treballat tothom per aconseguir aquesta llibertat, aquesta llum nova, aquest valencià que es farà habitual a la casa del poble. Cristina lliurava la vara a l’agutzil, guarda-la, perquè jo no la faré servir, els policies municipals es quadraven, amb el braç dret saludant al cap, i ella en canvi els llevava la mà i els besava, xa, això ja era diferent, parlava amb algú altre, es deixava abraçar pels xiquets, per la germana, pels seus, i jo li demanava a Busquerra quantes n’havia vist, de jornades així, i ell comptava, dos de Nel, una de German, una de cremades, una d’Amparo, aquella que van pispar a la UPIB, quantes en van?, m’he descomptat, Busquerra, en van un grapat: des de l’any 1982…

Ens hem retratat els amics, les amigues, ens miràvem i ens créiem que sí, que passava, que per primera vegada podíem celebrar això, aquesta gosadia lliure i entusiasta.

He tornat caminant amb la mare de Morelló, la tia Lola Brosseta, emocionada, contenta, l’acompanye, tia, i veníem xerrant, contents: l’ha parada la tia Fina, que li ha demanat què havia passat, i ella li ho explicava amb detall, Cristina, Cristina és la nova alcaldessa… Uii, arribe a casa i no sé com començaré aquest bull, aquesta emoció, aquesta llibertat guanyada, vindrà un dia que durarà anys, ara celebrem-ho, xa, celebrem-ho, i dilluns tenim feina, molta feina per envant.

Gràcies, Cristina! Per Bétera, salut i país!

Sobre_taula: escoltem l’àudio en directe de la votació de Bétera: quina emoció quan la gent que duia el recompte en veu baixa, diu: 11 i el crit i l’aplaudiment general s’empodera del castell de Bétera, sense permís del marqués, xa