Mirant enllà per damunt les roques i les baranes de protecció, ací la mar sembla més que no immensa, salvatge. Ho diu Camoes, en aquell verset que penja en aqueest pedrot que fa de fita:
– Onde a terra se acaba e o mar comença [Cap de Roca), ponta mais occidental de continente europeu.
Perquè la mar ací és un oceà autèntic, el més gros d’Europa, si això encà és Europa. El vent ens vinclava i, el primer fred d’aquest estiu, després que ahir vam ser a punt de la mort d’un colp de calor urbà, era molest i desagraït: –a què veniu ací, sembla que ens estufava. No esperàvem tampoc una córrua de turistes, a tocar d’aquella llosa: latitude: 38º 47′ nord. Longitude: 9º 30′ oest, 140 metres de caiguda fins a la mar. Ser de mar és d’herois i argonautes.
El Cap aplega nacionalitats i llengües diverses, en canvi del gest comú de protegir-nos del fred, les cares no ens enganyen, i els que no han oblidat l’abric, el jersei, la tovallola, tot li val per defensar-nos de la inclemència, encà conserven el somriure. La gent riu davant tanta força, perquè saben que allò és virtual durant les vacances, que després queda el verset, la literatura…, es fan unes fotos ràpides, potser que mogudes en la seua majoria, i agraïm de ficar-nos de nou al cotxe perquè recuperem que som vius, que tornem, que la inclemència de l’infern de l’oceà és per a mariners, que nosaltres no tenim res a vore, res de res. Ho dirà Pessoa, la mar és abisme, dolor, que no hi viu cap déu… Ni el sol no podia res contra sa força i sa mala geia.
Sort que nosaltres peguem pel secà, a tot estirar amb una mediterrània més domèstica i immensament més dòcil. Va, tornem.