L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (i III)
A tall de conclusió
Hem analitzat, a grans trets, el llarg procés que hagueren de patir els moriscos fins a la seua expulsió: les conversions forçoses, la negativa a l’assimilació, les pors dels cristians vells per si s’unien amb els enemics de la monarquia, l’intent d’unificar la religió cristiana. Però, sobretot, hem tractat les conseqüències d’aquella expulsió: el descens en la població i la posterior repoblació, la crisi econòmica que provoca la ruïna de la burgesia i l’auge de l’aristocràcia, la definitiva partició territorial bilingüe o la progressiva castellanització de l’idioma i dels costums. En definitiva, de com el regne de València comença a esdevenir una simple província de Castella.
A Nosaltres els valencians, Fuster valora l’expulsió dels moriscos afirmant que ‹‹fou una sort›› ja que ‹‹els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra -al capdavall, ells eren uns “valencians” més “antics” que els altres-, i els cristians eren una mena de ‘pieds-noirs’ sobrevinguts i explotadors››. Ara bé, ‹‹com que l’antagonisme dels dos “pobles” no podia transformar-se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible -religió, llengua, mentalitat-, el més fort va eliminar el més feble›› (2005: 89-90). Fuster, a l’hora d’escriure aquestes paraules, té en ment l’Algèria de 1961, amb què compara el País València del segle XVI. I potser tinga raó: sense l’expulsió dels moriscos, hui no seríem el poble que som, o que volem ser. Però, nosaltres, els valencians -com a mínim els valencians que volem ‹‹ser-ho››-, no estem tan lluny d’aquella ‹‹minoria nacional›› que es va mantenir ferma amb la seua algaravia i la seua religió, sense assimilar-se, malgrat les pressions.
Potser nosaltres tindrem la mateixa sort i, quan es farten d’intentar castellanitzar-nos, també ens voldran expulsar. Perquè de frases com les que etzibava el doctor Esteve, ‹‹quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vassallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño›› (Fuster 1986: 116-117), ja n’estem farts. Unificació religiosa i lingüística. ‹‹Una grande y libre››. La història està feta de vencedors i de vençuts. Tal volta, els ‹‹valencians›› -primer els moriscos, ara nosaltres- estem condemnats a ser dels segons. No ho sé. El que sí que sembla és que els conversos valencians són els grans oblidats de la nostra història. I, més encara, les conseqüències de la seua expulsió, que marquen un abans i un després en la nostra personalitat com a poble. Un poble que es queda desert i que tarda dècades per a tornar a poblar-se. Un poble que entra en decadència econòmica i que no serà fins al segle XIX quan tornarà a veure la llum amb la taronja. Un poble que queda bipolaritzat entre noblesa i classes populars, sense una burgesia forta que actue contra la castellanització que va entrant per l’aristocràcia. Però un poble que, al capdavall, es nega a amagar-se, a comportar-se dòcil davant del senyor perquè tot semble una ficció, com la unitat religiosa que deia Fuster, un poble que es nega a assimilar-se als poders que el pretenen dominar. Els valencians som els moriscos del segle XXI, una ‹‹minoria nacional›› que, malgrat tot, continua ‹‹sent››.
BIBLIOGRAFIA
Ferrando, Antoni; Nicolàs, Miquel (2011), Història de la llengua catalana, Barcelona, Editorial UOC
Fuster, Joan (1986), Poetes, moriscos i capellans, València, Eliseu Climent, Editor. [1a edició, 1962].
Fuster, Joan (2005), Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62. [1a edició, 1962]
Fuster, Joan (2008), Heretgies, revoles i sermons, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers. [1a edició, 1962]
Lomas, Manuel (2009), ‹‹La expulsión››, dins Entre tierra y fe. Los musulmanes en el reino cristiano de Valencia (1238-1609), València, Universitat de València.
Reglà, Joan (1984), Aproximació a la història del País Valencià, València, Eliseu Climent, Editor. [1a edició, 1968]
Veny, Joan (2002), Els parlars catalans, Mallorca, Editorial Moll. [1a edició, 1978]
Ni millors ni pitjors que qualsevol altra amb els mateixos drets i dures universals que qualsevulla altra del planeta.