Blocs de VilaWeb

La professora Carme Gregori ens en va parlar un dia a classe, quan vam comentar sobre quins autors actuals llegíem. Monzó, Cabré, Moliner, Pàmies, Monsó, Fonalleras, Olivares, Cucarella, Mira, Mompó… i Riera, com no. De tots, n’he llegit alguna cosa -d’alguns més que d’altres; d’altres, només els articles a la premsa-, però Carme Riera era nova. Tenia un exemplar del Te deix, amor, la mar com a penyora a la prestatgeria. També un de Natura quasi morta. Ambdós esperen, però aquest estiu em vaig fer amb La meitat de l’ànima, molt recomanat per la professora, però també per alguns companys de classe. I, en acabar el llibre que havia començat, vaig decidir que era el moment de la mallorquina.

La meitat de l’ànima enganxa. Enganxa molt. Moltíssim. Des de la primera pàgina la narradora ens demana ajuda per aconseguir descobrir més sobre els seus orígens a partir d’unes cartes -de la importància de les epístoles a la literatura de Carme Riera, Anna Saus n’ha fet un gran treball- que algú li ha enviat. Qui és Cecília Balaguer, a part de la filla del que fou diputat de la Generalitat durant la República, Pere Balaguer? Una agent doble? Una espia del règim? I, d’altra banda, qui és el pare de la narradora, el que ha cregut sempre o un amant que tenia la seua mare? Com va morir la mare? Suïcidi, accident o assassinat? Què té a vore amb tota aquesta trama l’escriptor Albert Camus?

Totes aquestes preguntes, i unes quantes més, són les que es farà al llarg de les més de dues-centes pàgines la nostra narradora. Però, més enllà de la història, aquest llibre em sembla memorable pel tractament de la informació. Ficció o realitat? Tot comença quan un 23 d’abril, firmant llibres amb escriptors com Cabré o Monzó, la narradora rep les esmentades cartes. O el record de l’àvia, que li contava historietes. O tants elements que ens obligaran a recórrer al pacte novel·lístic per no caure en el parany -estratègia- que l’autora ens ha parat des del principi.

No obstant això, ens ha deixat pistes al llarg de la novel·la que culminen amb els últims paràgrafs, aquells que comencen amb els “Si…”: “Si tot el que voldria preguntar a un desconegut que em donà les cartes fossin només els ingredients de la trama d’una novel·la…”, “Si la història de Cecília Balaguer res no tingués a veure amb mi, si el que escric en lloc de pertànyer al món de la realitat extraliterària fos inventat…”, “Si Cecília Balaguer no fos la meva mare, si fos només la mare de la narradora d’aquest relat, si aquesta i jo no coincidíssim…”, “Si Cecília Balaguer fos només la protagonista d’una novel·la i no només la meva mare…”, “Si Cecília Balaguer fos un personatge de novel·la…”, “Si Cecília Balaguer fos només un personatge de la meva invenció…”, “Si l’entitat de Cecília només estigués feta de paraules podria donar per vàlides les que acab d’emprar…”, “Si això fos una novel·la a hores d’ara ja hauria triat com acabar-la…”, “Si això fos una novel·la no em quedaria cap dubte a l’hora de culpabilitzar-lo a ell…”, etcètera.

És una novel·la o la narradora és l’autèntica Carme Riera? La ficció pot ser -és- tan complexa com la realitat, i cadascú té un punt de vista, com les (els) diferents person(atg)es a qui el jo pregunta per saber més dades. No hi ha coincidències en les confidències; cada persona veu la història, la memòria, d’una manera, i això Riera sap reflectir-ho perfectament. De qui s’haurà de fiar? Qui li diu la veritat absoluta? Però, és que existeix la veritat absoluta? Serà feina de nosaltres, els lectors, ajudar aquesta narradora que, després d’uns anys de silenci, decideix tornar a escriure per continuar indagant sobre els seus orígens i esbrinar qui li ha enviat aquelles cartes. O és que ningú ha vist a cap estació una “dona que és a punt de baixar del tren, amb una maleta de pell a la mà” que “du un abric creuat de solapes amples de color blau fosc i un barret escàs, com de circumstàncies, un barret per complir amb una moda llunyana i no amb un hivern fred com aquell del 1959”? Jo no l’he vista, però el que sí que he comprovat és que amb La meitat de l’ànima la meua biblioteca particular ha guanyat un tresor. Molt gran. Grandíssim.

A continuació, vos deixe alguns dels fragments que més m’han agradat:

– “Considerava, ho consider encara, que el dia del llibre res no té a veure amb la literatura, que al meu entendre és cosa ben diferent a l’adquisició compulsiva d’un volum qualsevol, amb receptes d’autoajuda o bricolatge, per molt importants i necessaris que puguin esser, en segons quins casos, títols com Aliments amb fibra: consells per acabar amb l’estrenyiment i superflus d’altres com Tirant lo Blanc, i per això m’havia promès a mi mateixa que seria el darrer Sant Jordi en què participaria”.

– “Somiar que et cauen les dents diuen que té a veure amb la impotència… en el meu cas, però, era sobretot indicatiu de l’estat de pànic que el dia del llibre em provocava. I no obstant això, el proper San Jordi, si el que estic escrivint finalment es publica, seré jo la que insistiré al meu editor en la necessitat d’aprofitar al màxim totes les possibilitats, de firmar a la majoria de les llibreries de la ciutat, les més concorregudes, les que puguin atraure el més variat ventall de públic; jo seré la que intentaré de convèncer-lo perquè organitzi una campanya de publicitat de gran abast per arribar al major nombre de persones possible… això voldrà dir que ja només depenc dels lectors per acabar de completar aquesta història, i en conseqüència que no em puc permetre el luxe de perdre’n el cap”.

– “L’atzar no té per què saber-ho, l’atzar no té memòria”.

– “La literatura és molt més coherent que no la vida, d’això sempre n’he estat segura, però no podia caure en la temptació de fer literatura”.

– “Un gerro buit no arriba a gerro. És una peça inútil. Li manca el més important: les flors”.

– “Si els acudits van plens de banyuts i els fulletons de bastards, vol dir que en la vida ambdues coses són corrents”.

– “Si ma mare no hagués mort, aquest món entre ridícul i càndid, que tant em va influir, un món que ara em sembla insòlit com si fos impossible haver-lo viscut, res no hauria tengut a veure amb mi ni amb la meva literatura en la qual amb tanta força compareix”,

– “El càstig d’envellir és la pitjor venjança de la vida”.

– “Però per recobrar el meu jo al mirall, per foragitar aquella espurna de bogeria, em calia recuperar les paraules. Amb les paraules podria començar a emplenar el buit, tornar evident el meu rostre, esser altre cop qui era, em digué la doctora, i per això em demanava aquell esforç, tot recordant els antics, els metges grecs que empraven la teràpia de la paraula com a remei principal. […] Les paraules em donaven la vida, em servien de suport. Eren les crosses amb les quals aprenia altre com a caminar perquè, fins i tot això, ho feia amb dificultat”.

– “Crec que ambdós ens posàrem al dia sobre el que va suposar la resistència durant les dues primeres dècades de postguerra, de com fou aquell intent desesperat d’acabar amb el primer feixisme europeu, el més antic i el més impune, l’únic que mai no arribaria a ser jutjat i que per sempre més constituiria la vergonya d’Europa”.

– “M’adonava que havia arribat a un punt, a una edat en què pesen més els anys viscuts que no els que encara podem viure i, en conseqüència, són els records els que atorguen sentit a la nostra existència sigui quina sigui la nostra identitat”.

– “Igualment diuen que determinen la nostra identitat la civilització, la tradició i fins i tot la nació a la qual pertanyem, la cultura en la qual ens hem desenvolupat. La meva, com la de tantes persones de la meva generació, potser com la de vostè si ha nascut en l’etapa de la postguerra, té més a veure amb el segle xx que no amb el segle xxi, fins i tot, en certs moments, pens que som més vuitcentista que altra cosa”.

– “La substitució del sentit sacre pel consumisme desaforat no em sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana, no li ha atorgat més llibertat, ni més capacitat hegemònica. Continuem essent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus productes del mercat, dels clergues que prediquen sense assossec ni treva que l’únic camí possible per a la salvació terrenal, la felicitat immediata, és la possessió d’uns determinats béns, anunciats quasi sempre a la TV”.

– “Ja sé que quan l’entorn se’ns fa estrany, quan la realitat que ens envolta no ens agrada ni ens sembla pròpia vol dir que hem envellit de cop i aleshores ens capbussem en la malenconia…”

– “Per a mi la memòria és imprescindible, sense memòria som morts. La memòria és l’ànima de les persones i tal vegada és per això que jo seguesc cercant la meitat de la meva ànima”.

– “Els que corrien ara valien molt poc, molt menys que els passats en els quals els ideals de la lluita eren a punt de triomfar i haurien triomfat si els aliats no haguessin deixat que Franco es perpetués en el poder, acabada la guerra europea, quan el que tocava era jutjar-lo i condemnar-lo per feixista i alliberar Espanya de l’opressió. Per això ells, que varen combatre Hitler, que varen lluitar fins a deixar-hi la pell per vèncer els invasors alemanys, encara no podien entendre com les democràcies, que finalment havien guanyat la guerra, Anglaterra, però sobretot França, els abandonessin d’aquella manera ignominiosa. La Guerra Civil Espanyola no havia estat sinó el pròleg contra el totalitarisme de la dreta”.

– “Les proves proven, no fan suposar…”

– “El cas d’Espanya ens mostra l’evidència terrible que es pot tenir raó, tota la raó sense que els altres ho tinguin en compte, tenir raó i esser vençuts”.

– “Així que vostè viu d’escriure el primer que li passa pel cap”.

– [Walter Benjamin:] “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció història es consagra a la memòria dels que no tenen veu”.

– “Ho féu aquell 23 d’abril quan tot just jo acabava de declarar que potser no escriuria mai més o almenys si escrivia no publicaria, com a rebuig al ‘papanatisme’ que domina la literatura o, més ben dit, el món editorial”.