Saül Gordillo www.saul.cat

De la campanya del referèndum de l’Estatut en venim parlant des de fa dies. [En aquesta anotació hi ha un llistat de les webs i els blocs monogràfics.] Aquest dijous, gairebé al límit, el President Maragall ha signat el decret per convocar-lo oficialment. Ho ha fet acompanyat dels consellers Nadal (el més reforçat amb la ruptura del tripartit i la sortida dels republicans) i Saura. L’escenari triat pels assessors de Presidència per fer-se la foto de la signatura és trist i inquietant al mateix temps. Quin despatx més deshumanitzat i desaprofitat. La prestatgeria reclama llibres i més llibres a crits. La senyera hi era, darrere la taula, amb una artificialitat preocupant. Per no parlar de l’excés de fusta i l’escassedat de llum. Tot plegat, depriment.

La campanya del referèndum costa 14 milions

La qüestió de fons, però, és que el President ha convocat per al 18 de juny el referèndum. Quant ens costarà la consulta? Gairebé 14 milions d’euros, de moment. L’últim Consell Executiu (el primer de govern dominat pel PSC) va aprovar una línia d’ajuts extraordinaris als partits amb representació al Parlament perquè financiïn la seva campanya, cadascú la seva. L’ajut puja a 4,4 milions, distribuïts en funció d’aquests criteris: 3.300 euros per escó, 1,0374 euros per vot obtingut a les últimes eleccions al Parlament i 55.000 euros fixes a cada grup. A aquests 4,4 milions cal afegir-hi els 5,5 que el Departament de Governació destina a la organització del referèndum (en conceptes ben diversos), un milió i mig més que es gasta el Departament de Presidència (difusió i campanyes vàries) i més de 2 milions gastats fins ara en publicitat i altres aspectes. Saber-ho, crec, és bo.

Digueu-me mal pensat, però no sé si la despesa publicitària inclou la portada d’El Periódico de dijous, que a doble portada deia: "Sí, sí, sí hem guanyat a París" El cos de lletra dels tres "sí" era considerable. Publicitat subliminal?

Esquerra fa anar els SMS

La campanya pel no no disposa de tants recursos com la institucional, que és declaradament partidària del sí. Internet, que és més barat que els grans mitjans, és el camp de batalla del rebuig sobiranista a la reforma estatutària. La novetat és l’SMS. Dimecres, abans que el Barça disputés la final de la Champions a París, els mòbils dels republicans anaven carregats de missatges amunt i avall, i enviaven indiscriminadament a tot contacte que figurés en l’agenda. El text de l’SMS deia: "Agencia Efe: Última hora! Artur Mas pacta amb UEFA resultat Barça-Arsenal. Segons Mas: "Perder 4 a 1 es bueno para Catalunya, ya que en Atenas no marcamos ningún gol"

A aquesta campanya rotllo passa-ho cal afegir els correus electrònics, que últimament circulen amb crides de tota mena al rebuig Estatutari. A l’entorn d’aquests correus i de les webs i blocs que advoquen pel no a l’Estatut retallat a les Corts espanyoles hi ha militants d’Esquerra, però no només. Hi ha perfils molt transversals, la majoria independents, que veuen en el moviment que recull l’esperit del 18-F una manera de contribuir políticament però sense respondre a directrius ni disciplines de partit.

En els 30 dies que falten per al referèndum és probable que el moviment del no -que és un sí a l’Estatut del Parlament en alguns casos i, en d’altres, és una crida més ambiciosa cap a la independència, com Pol Pagès, que marxa a Montenegro– vagi in crescendo. També succeirà amb la campanya pel sí, però la diferència és que aquesta és més institucional i formal. Respon a lògiques de partit, a consignes d’aparell. Aquest matís crec que és important, perquè la recepció que en fa la gent és molt diferent. ERC també emet consignes, lògicament. Però els sectors sobiranistes del no [el bloc Fent la viu viu n’és un]superen l’estructura partidària dels republicans. Cosa que no penso que puguin afirmar els sectors del sí, que responen molt a quadres i militants de partit. I d’aquests, inclús segueixo detectant una certa desafecció per part dels nacionalistes. Un cop d’ull als blocs és una prova.

Els socialistes escalfen motors pel sí en els blocs

Els únics blocs que fan bullir l’olla del sí estatutari són els socialistes. En destacaria el bloc de la diputada del PSC al Congrés Lourdes Muñoz, que fa dies que emet missatges comparant les conseqüències del sí i del no. O el bloc de Ramon Bassas, primer secretari del PSC de Mataró, ciutat prolífica en la virtualitat dels diaris personals. El socialista lleidetà Albert Torra ho feia ahir amb aquesta entrada. El militant del PSC de Sant Feliu de Guíxols Josep Melcior barreja Estatut i Barça [de la qual cosa havia escrit això i el republicà Josep M. Aguirre escriu Propaganda Nou acte de precampanya del referèndum: Zapatero a la final de la Champions] dient que Sempre ens quedarà París. Però d’altres, com aquest militant de CpC, Xavier Febrer, reclamen Que no em demanin el vot!

ICV-EA no pot dissimular el seu passotisme a la xarxa

En canvi, els blocs d’ICV-EA són els més passius del món en la defensa de l’Estatut pactat a La Moncloa. Passen olímpicament del tema, com si no anés amb ells la cosa. No només això, sinó que una part del coixí virtual dels ecosocialistes, ecologistes, excomunistes i comunistes n’és manifestament contrari. Llegiu aquest contundent manifest del no a Revolta Global, un espai de l’òrbita de l’anomenada esquerra transformadora.

Pregunto a un militant d’EUiA el per què d’això. I em respon:

"A EUiA el que pesa més és la tradició marxista i, respecte a
l’Estatut, hi ha gent que està emprenyada sobretot per dos motius: 1)
perquè el pacte Mas-Zapatero els recorda el passillisme antidemocràtic
de Suárez–Tarradellas–Carrillo. 2) perquè a EUiA es considera molt
important el reconeixement del dret a l’autodeterminació (per això
participava a la plat pel dret a decidir), més que no pas a ICV. I amb
aquest estatut costa veure per on s’ha avançat en aquest sentit. T’he
de reconèixer que a EUiA, temes com el finançament o la igualtat
català-castellà, no treuen el son a gairebé ningú." Queda escrit.

Els blocaires de Convergència estan confosos

La confusió que impera en la política català té el seu reflex en els diaris personals que escriuen els militants de CDC. Alguns opten directament pels temes de proximitat. D’aquí a un any hi ha eleccions municipals, i qui es presenta com a candidat a l’alcaldia ha de centrar el seu interès en la vida diària del seu municipi o ciutat. Els càrrecs d’àmbit més nacional estan prou distrets amb les crisis del tripartit, la hipotètica retirada del rival històric Maragall, la convocatòria d’eleccions anticipades, etc. Massa temes per escriure com per afrontar, amb convicció, un tema delicat com l’estatutari. Per als sobiranistes de Convergència, defensar el pacte de les retalles no és la il·lusió de les seves vides, vaja.

Els 100 posts de Xavier Tomàs, la plana del Catalonia Today i en Mallén que surt de la cova

Precisament un dels blocs de Convergència més rigurosos i interessants ha arribat aquesta setmana als 100 articles. És el bloc de Xavier Tomàs, un estudiant que ha acabat Ciències Polítiques recentment i que milita i treballa a Convergència. El seu diari és de visita obligada per als que cerquin exquisidesa en la bloguesfera política catalana. Felicitats, Xavier.

Aquí teniu el pdf de la plana setmanal amb què col·laboro al first catalan newspaper in English, el Catalonia Today. Precisament aquesta setmana publica un dossier dedicat a la catalanitat de Colom.

Per acabar, volia deixar escrit que el militant de les JERC Daniel Mallén, de Cerdanyola del Vallès, ha fet mudança del seu bloc i estrena aquest nou. M’agrada molt més, aquest nou disseny. A més, Mallén surt de la Cova d’en Gurgle. Benvingut a la claror de la bloguesfera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!