llegir-escriure

En Luís Feliu Pumarola ha tret un diccionari de les paraules que diu i sent cada dia i que li amoïna que es perdin. N’ha dit Recull casolà i l’ha publicat Brau Edicions, de Figueres. 

Al darrere d’aquesta feina es mou l’interès a preservar el patrimoni lingüístic i, també, a llançar un crit d’advertència contra el català estàndard. Primer, perquè hi ha paraules que surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) però que la gent desconeix i es pensen que no són correctes, com ara la llongada del títol. Segon, perquè hi ha termes que no surten al DIEC però sí a d’altres diccionaris, com tarlà, un beneitó, un curt d’enteniment, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), i estan sent desplaçades per altres paraules més estàndards, divulgades pel mitjans de comunicació. I tercer, per les expressions i pronúncies que es perden, com la t final de l’àpit, que tenen una tradició al darrere de molts anys.

Més crits d’advertència del Recull: que les broques del rellotge sempre siguin busques. Que la clivilla, que no surt al DIEC però sí al DCVB, estigui sent desplaçada pel turmell, tot i que si te’l torces no dius turmellada però sí clivillada. Que la petxina s’hagi menjat la carquilla. Que a ningú li pengin els bigotis quan està refredat. Que l’aiga, que era la pronúncia més estesa al català oriental, ja no se sent…

Pumerola assenyala amb el dit de la culpabilitat el català estàndard, o normatiu, que escampen els mitjans de comunicació, i també una certa actitud dels parlants, que no coneixen bé la seva varietat i s’autocorregeixen més del compte.

La funció de la llengua estàndard és ser la varietat formal d’una llengua, que la cohesioni entre els parlants i que en faciliti l’ensenyament i els usos formals. En aquest sentit, no se li pot demanar que accepti la diversitat, perquè llavors deixaria de ser la varietat estàndard. El perill de les llengües que no han consolidat un estàndard és la dialectalització.

Pel que fa a l’actitud, fa anys que escampo les cabòries de parlants que tenen un bon nivell de català, només esquitxat per algunes castellanades (algunes d’històriques), i en canvi estan convençuts que no parlen bé. Potser, un excés de normalització ha creat un corrent d’inseguretat entre els parlants, que al final dubten de tot, de si això es pot dir o no, de si és correcte o no.

En aquest sentit, obres com la de Pumerola són imprescindibles per adonar-nos de la nostra riquesa lingüística, saber-la situar en el seu lloc i esbandir-nos les pors de sobre.

Igual que tenim un vestit de mudar, per quan toca un casament o una nit especial, i ens arreglem una mica quan anem a treballar i tenim la nostra samarreta preferida per quan som per casa… De la mateixa manera, tenir només una varietat de llengua, parlar sempre igual, és com seure al sofà amb americana i corbata a veure el partit.