llegir-escriure

Escric això perquè em rebenta llegir i oblidar. En aquest cas, tinc un problema afegit: com mantenir al cap un argument d’idees, una trama sense acció (la poca de la primera part aguanta la segona i després només en queda algun fil)?. Només tinc símbols d’on poder estirar del fil, si no se’m trenca. L’illa de Pico, el tejido ajado, l’ocell que passa, el vampir, Xile, Detour, Teixeira, la voluntat de personificar la literatura…

Cada part del llibre són un parell d’esglaons amunt en una escala de cargol. Sense deixar el Jo cada vegada et presenta una persona diferent. Cada cop menys narració i més… assaig, reflexió, filosofades, orgasmes mentals…

 

La primera part du el nom del llibre. És l’eix de la novel·la, un dietari convertit en novel·la: dos conflictes, el pare i el fill, Montano, ferits per la literatura, i una escapada a Xile. Comença amb una pila de cites d’escriptors i una altra pila de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre els dobles, el viatge a Nantes…

La segona part és el trencament de la primera. Què és autobiogràfic i què no (segons la veu del narrador), com ha construït la primera part, en quines circumstàncies… Llavors entra un diccionari d’autors que han escrit dietaris… I tot això, que no saps molt bé com agafar-t’ho, enganxa. No sé com s’ho fa, però la lectura enganxa. Potser perquè la tirallonga de dietaristes és com una classe magistral d’alta literatura, i perquè és com un mag que mentre escenifica el seu truc explica com ho fa, i això fascina, però no saps si creure-te’l o si el que t’explica forma part del xou. Recollons de Vila-Matas!

La conferència, la tercera part, descol·loca, ja que comença amb un canvi d’estil, amb un to agressiu, i torna a Tongoy i a Rosa, i no saps què … I el dietari, la quarta part, de l’home enganyat suposo que és el dietari que ens deu, i com ell mateix ens ha advertit, és l’estil en què hi cap de tot, fins i tot el record d‘una nevada d’infantesa o del cacaolat. L’última part, el viatge al cim d’un pic de Suïssa, és un petit dietari d’un viatge.

La confusió progressiva de narrador d’una història, narrador-autor que analitza el que ha escrit, autor-narrador de la seva vida que confessa les seves mentides i autor real que escriu un dietari és total. No saps què creure’t. Al final, l’única cosa autèntica on agafar-te són els noms propis de la literatura, els autors i les seves vides, i les seves cites; al final, l’única cosa real és la literatura.

Em quedo amb la descripció de la cambra i el jardí on va morir Kafka. M’ha fascinat el “diàleg” (?) amb la viuda de Gombrowicz i sobretot l’escena final sota la pluja, l’encarnació de la literatura en una mossegada de realitat (p. 152). M’ha encantat la conversa-atac contra el taxista, i la frase següent: “Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie le ha dada la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien.”(p. 83)

Acabo d’escriure això, assegut al sofà del menjador amb el portàtil sobre les cames, i veig per la finestra un ocell que passa volant, potser una merla. Miro de seguir-la amb la mirada, però és més ràpida que els meus ulls, quadriculats per la pantalla. Cap a on deu volar ara?