PICAP
Joan-Carles Doval
ACOMIADANT A L?AMIC
Ahir al migdia l’Esteve Humet va oficiar un dels actes fúnebres més emotius que mai hagi assistit.
Fa dies que dic que la dignitat amb que en Joan Baptista ha portat la seva malaltia fins al final és extremadament emotiva i una lliçó que ens costarà oblidar a tots plegats.
En Joan Baptista era un home amb una gran espiritualitat, havia crescut espiritualment de tal manera que lluny de tenir por demanava permís als seus per poder marxar.
L’Esteve, germà gran d’en Joan Baptista, ex-monjo de Montserrat ha estat a l’alçada del seu germà i més que la religiositat, va fer un acte ple d’espiritualitat, de sensibilitat i tendresa, un acte que enllaçava perfectament amb la persona i l’obra del seu germà difunt. M’he emocionat com poques vegades al escoltar com en Joan havia passat els seus darrers dies, m’ha impressionat quant l’Esteve explicava com a la nit del diumenge el seu germà estava finant i li deien “au Joan ves-te’n…” i com ens deia a tots que havíem d’estar contents…
Hauria de dir tantes coses sobre aquest acomiadament que prefereixo deixar-ho aquí i reproduir el text que l’amic Xavier Pintanel ha publicat en el seu portal cancioneros.com, amb el qual m’identifico i així us recomano un portal d’internet que cal tenir molt en compte.
Els qui no creiem en Déu
Hi ha algunes vegades -poques, però haver-n’hi, n’hi ha- on un es troba una mica
orfe de Déu. Del seu consol i de la seva llarga mà en això de la vida després de la
mort.
Avui hem acomiadat Joan Baptista Humet, un home de profundes creences religioses.
“Ha estat una mort preciosa” ha dit el seu germà. I jo m’ho he cregut perquè els
seus ulls no mentien. Jo, que mai no he vist res preciós en la mort, jo, que no crec
en Déu, m’ho he cregut. Perquè Humet era un esteta i fins i tot morint ha estat
capaç de crear bellesa. Diu el seu germà que dimarts va reunir a la seva família
-els seus fills, la seva esposa, la seva mare, la seva primera esposa- i els hi va
demanar permís per marxar. Geni i figura. Dissabte, el dia abans de la seva mort,
des del seu llit va veure com el Barça li fotia tres gols al Sevilla. I assenyalava
amb el polze cap a dalt Messi. Gran Messi. Com si el davanter no volgués que en Joan
se n’anés amb mal gust de boca. Tot havia de ser preciós en aquesta mort. Al seu
fill petit de quatre anys li va dir que se n’anava de viatge al “País de Mai Més”
que si es tractés d’un guió de Disney ho podríem prendre com una carrincloneria però
venint d’algú que realment realitzarà aquest viatge, ens posa el cor així de petit
que més que bategar sembla que camini descalç per no trencar el silenci que ens
queda a l’ànima.
Diu el seu germà que se’n va anar feliç, donant les gràcies.
Els qui no creiem en Déu no som tan forts davant la mort. Ens falta valor, elegància
i humilitat. Però continuarem combatent-la amb la memòria que és la nostra millor
arma. Combatre a l’oblit és com morir una mica menys.
Xavier Pintanel
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per fer-nos conèixer l’acomiadament d’un home senzill, humil, bona persona.
Molt emotiu i bonic a la vegada. Descansi en pau, en Joan Baptista.
Seria bonic que el món entengués millor, que darrera les cançons d’amor no hi ha feblesa,sino ben al contrari, una fortalesa sovint oculta i malentesa que empeny a molts a despullar-sdevant de la gent, en un escenari, per explicar la vida i les coses en aparença insignificants però que amaguen el sentir més profund de les persones. Quan un autor se’n va, mor una forma d’entendre la vida i el món, a través de les paraules i sobretot la música, que és en essència la missatgera. Tots els que haviem escoltat sovint en Joan Baptista, a través de la ràdio ò en discs que ens oferia, em d’estar agraïts en la nostra existència per haver compartit la tendresa que ell proporcionava, potser el valor més necessari en un món plè de soroll.
He sentit en alguns mitjans que es sobrentenia que ell encarnava la figura del perdedor i m’ha revoltat, m’ha dolgut profundament. No he sentit ningú que es queixés de tan lamentable i lessiva conclusió, d’una frivolitat i una lleugeresa inqualificable. Un cantautor relata la vida del seu temps, és un cronista, un trobador que fixa de forma trascendent el que ha passat en una època concreta. Malauradament pocs pensen en la importància que té per al patrimoni artístic d’un pais, les veus que parlen, que canten, que remenen en les seves lletres el sentir en els anys de vida que viuen i com s’impregna la col.lectivitat del seu fer, del seu ser. Diguem que un cantautor del territori on vius, t’acompanya en la vida, com el paisatge sonor on et mous i t’arrela a l’espai que et dóna identitat. Per tant, forma part de la “banda sonora” de la teva vida i et construeix a base del que et comunica.
Per dir-ho d’una altra manera, aquells que véssen la seva nuesa devant de la gent, sense por a ésser titllats de tot i més, per a mi no són pas uns perdedors sino els guanyadors que trascendeixen i per tant hauriem de donar gràcies d’haver-los tingut entre nosaltres i la feina feta i registrada físicament en els seus discs que han deixat per sempre més, per explicar a la història que aquest temps hi era presentun gran senyor anomenat Joan Baptista Humet.
Hi ha ha dues coses fonamentals a la vida d’un home, i sigui dit de pas que tots som artistes….
La primera problablement són els fills i els gens que hem aportat a una obra d’art inqüestionable de la que molts en som guanyadors al ésser pares. I la segona : Els fills dits artístics, discs, cançons, obres, empreses, llibres, avenços científics, etcc.. que anem deixar amb el devenir del temps.
Això és el que marca un pais i una forma d’entendre la vida a través de la llengua usada. En Joan Baptista era un constructor de cançons i alhora d’universos. Un per un. Aquells que ens ajuden a viure millor, ens curen el cor ò ens l’aclareixen, ens ordenen ò ens desordenen la vida, ens atrapen ò ens desmotiven , etc … ò senzillament ens llancen a projectar-nos d’altra forma que sense elles, les cançons, no podriem.
Ésser un “fabricant” de tendresa com en Joan Baptista és problablement el valor en alça al qui molts encara no han penetrat ò comprès prou bé. Ja ho faran. No els toca un altre remei, en un món cada cop més desdibuixat on necessitem més que mai saber-nos d’on som i qui som. La cançó ens ho diu suament, lúbricament, a través de la música, la musa.
Considero als cantautors autèntics guerrers de la pau, perquè utilitzen la ploma de les lletres com a arma i la música com al llenguatge comú que suavitza les friccions culturals permetent que els pobles ens agermanem. Hi ha un millor triomf a la vida, més simple i poderós alhora ?
En Joan Baptista era un Guanyador que no ha mort, només ha canviat de bàndol, per anar al dels trascendents de la forma més humil en que un hi pot anar i és difondre la idea de l’amor savi, perquè ell és present en les cançons que ens ha deixat a tots. L’únic que s’ha de fer per mantenir-lo viu, és escoltar i aprendre de les seves cançons i comprar els seus discs que per a alguna cosa han estat editats per algú astut “que l’ha posat allà dins” en els seus discs d’una forma física i allà el trobarem per sempre. Torno a repetir, hi ha millor triomf que aquest ??
No sé ben bé si Déu ens mira però de ben segur que quan una persona aixi s’en va, Déu s’ens mostra.
Quedi dit.
Bon viatge en la seva nova vida.
Jordi Franquesa