Paraules per fer callar
Ja sé que és una heretgia,
però els heterodoxos radicals -antics heretges- son els que han transformat les
heretgies en incorreccions polítiques i el seu destí és ser cremats o bé a la foguera
de les vanitats o bé a la pira dels oblits.
Alguna cosa hem avançat, i
ja no ens unten amb brea per atiar el foc de la nostra destrucció sinó que
prefereixen alçar un mur d’invisibilitat o fer servir un repel·lent anomenat
pensament unidireccional que es distribueix sense recepta als papers de pública
circulació, als altaveus de cridanera elocució, i als espais de temptadora
vista que utilitzen els informadors de la ortodòxia demo-cràtica.
I a aquest punt del
discurs és on calia arribar per apostatar de la democràcia, o en tot cas d’una
democràcia amb tecnologia caducada i marca manlleva a Soló, que és qui la va
inventar per causalitat (no per casualitat) i la va regalar amb elegant menyspreu
de la patent i del copyright, en un acte de generositat que l’honora encara més davant les futures generacions, que havien de ser hel·lèniques, i no
alièniques ni alienades.
Que desagraïts! La nostra
demo-cracia és una “demo” de demostració, com la mateixa paraula indica, i te
un curt període de funcionament gratuït, com totes les “demos”, mes enllà del
qual s’ha de pagar
i actualitzar, tornant a pagar. No la confonguem doncs amb la
“demo” de “poble-ciutadà” i la “cracia” de govern.
Un heterodox actual és un
anti-demòcrata a seques, sense oli lubricant que amoroseixi el sentit ple de la
paraula, i un sensevergonya convençut que aguanta la mirada dels demòcrates prêt a porter o de disseny. L’heterodox
és un apocalíptic, convers a la
demo-acràcia, que prèviament ha recorregut per envitricollats viaranys el que
suposava que era un camí ral, armat amb una confiança hel·lenica, i s’ha trobat
dins el laberint del Minotaure, sense sortida.
Si abans ens prenien la
paraula i ara ens la donen, no per això hem de concloure que el que tinguem a
dir valgui la pena de ser dit. Si les enquestes ens qüestionen no és perquè hagin
de manar les nostres respostes, si ens conviden a parlar no és per
escoltar-nos, si ens atien a protestar no és per fer-nos cas, si ens consulten
no és perquè opinem, si ens cedeixen espai per comentar no es perquè els
il·lustrem.
La demo-acràcia és el
desgovern del govern del poble que no governa, perquè no te mitjans al seu
abast i perquè la acràcia s’ha emprat del govern. Això és un entrepà de
paradoxes, sí, amb molt ketxup i picant
que amaga l’insipidesa de la salsitxa.
Si la democràcia és
paraula, escrit, o gest per guarnir la vara de govern amb borles daurades, el
gaiato de pastor fa el seu fet sense
tantes galindaines i les esfinx posen mes relleu a la superioritat, per aquest
viatge no calien alforges.
Per tant, podriem tots
humilment callar, desinflar el gest i treure’ns les sabates, afluixar el
cinturó, i començar una abstinència de paraules i un dejuni de vanitats ni que fos
perquè s’atansa la quaresma?
Tant informació sense
substància, tanta entrevista sense visió, tanta declaració de desamor, tant farciment sense gall, tant gallet
estarrufat de plomes, tanta paraula per no dir res ens condemna a la maledicció
de Sísif, a les paraules
relliscoses i les pedres rodolants.
Una mica mes de acràcia,
si us plau, visc a la terra on mora el mal govern. Visca la terra, mori el mal
govern!
Josep, cada vegada ets més críptic. A veure si ho he entès, vens a dir que la democràcia que tenim necessita un terrabastall, perquè està donant l’esquena al poble? Si al principi de la democràcia van posar-se al capdavant idealistes i competents, els mecanismes del poder han anat expulsant-los i han anat arribant professionals de la política (o, més precisament, professionals en l’ofici de conquerir poder) que han entès millor que ningú aquests mecanismes, però que no tenen ideals. No sé si és això el que volies dir, en tot cas Déu n’hi dó, quin troç de post.