Capsot

Justament ara que està tant de moda parlar de les emocions personals, el prestigi social dels insults ha tocat fondo. Quan es diu que cal que sapiguem expressar com ens sentim, se sobreentén que el nostre relat ha de ser políticament correcte, pulcre; si pot ser, una mica engalanat. El modelatge que som capaços de fer amb les paraules és digne de lloança, evidentment. Però tot el significat i l’energia que podem arribar a comprimir en un sol mot malsonant, és simplement terapèutic.

Si seguiu diàriament l’actualitat, si sou assidus dels noticiaris de la televisió, si llegiu diaris digitals i diaris de paper… deveu estar avesats a sentir com sovint la comprensió de la realitat us enerva. Davant d’un cafè i una persona amb qui compartir conversa tot fullejant un periòdic, hi ha moments que els comentaris assenyats són com el baf de la cafetera; s’evaporen. Per exemple, aquesta setmana comentant una notícia em va brollar aquesta expressió: “És un capsot!

Els insults constitueixen, de fet, terreny d’estudi de lingüistes. Desconec si als antropòlegs els criden l’atenció. De tota manera, al meu entendre, són un element de la llengua que mostra patrons de comportament. Són un indicador cultural i, per això mateix, són caducs. En aquest moment, els insults representen un important punt de fuita de la genuïnitat de la llengua. Us heu fixat com insulten els més joves? I, alhora, quin tipus d’argot fan servir? La batuda en retirada de les formes que resultaven provocadores i insolents fa només poques dècades ha deixat un paisatge desolat. Deu ser per això que els que vetllen per la pervivència en bones condicions del nostre codi s’han posat a salvar una part del patrimoni insultant de la desaparició total. L’obra 100 insults imprescindibles (Cossetània), que tot just acaba de presentar el filòleg Pau Vidal, n’és una mostra.

Potser no tots tenim al cap els mateixos insults. Al calaixet lèxic en què tinc guardat capsot, hi ha també les formes cap de suro, tupí, tupinot, ets més curt que un fil que no arriba… I, en canvi, no se m’acudiria mai usar amb sentit semblant: capsigrany, caparrut o enze. Ara bé, els joves d’arreu senten com a propi l’improperi gilipolles. I no és perquè no tinguin on triar.

Convé que l’insult no desplaci la dialèctica, com diu Vidal. Ara bé, encara que només sigui en la intimitat, no ens privem de verbalitzar la rabior amb un insult ben genuí i estrident. L’autoajuda que ens proporciona un renec no té preu.

Il·lustració de Rubén Hernández Herrera, via Viquipèdia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *