tofermos

VOX se n’ix del govern valencià per decisió presa a Madrid. Una voluntat de la seua direcció centralitzada que ha sigut acatada sense cap crisi, fuga, ni contestació a terres valencianes.
Sense perdre de vista els moviments de l’iliberalisme internacional dirigit per Putin i, ara, de la mà d’Orban, com molt bé explica Partal a l’editorial del 15/07/2024, m’agradaria fer unes reflexions sobre com està explicant-se per part dels partits i mitjans el gir estratègic. Unes argumentacions que seran distintes si es fan clau interna, per a la parròquia, per a l’electoral més hooligan o per a la resta.

L’argument de VOX per als quadres dirigents mig informats i desinformats serà el d’evitar una fagocitació similar a la que patiren aquells partits que a la dècada dels 90 pactaren amb el PP d’Aznar en governs autonòmics; el cas d’UV. L’ordre d’Abascal s’hi justificaria com una decisió estratègica en la competència intrabloc. Es tractaria així de protegir el partit de possibles fitxatges del germà major (o el peix gran) dins del mateix bloc ideològic. Escapar dels atacs esperats que l’afeblirien estructuralment, el mostrarien públicament debilitat i com el perdedor en la pugna per l’electorat compartit. VOX pretén, amb este moviment d’execució quasi militar marcar el territori ideològic i seguir alimentant ideològicament la seua parròquia. De portes cap a fora, les excuses dels MENA: més llenya al foc de la discòrdia i polarització social.

Respecte als arguments de l’esquerra espanyola i la valenciana que hi queda, dir que els han tirat del govern i riure’s per les xarxes de “l’expulsió del torero” és un gran error. L’error no és que siga greu en si per la incorrecció de l’anàlisi que, al cap davall poc importància té, sinó perquè amb este tipus de reaccions se li està seguint el joc als dos: al PP i a VOX.

En primer lloc, se li segueix el joc a VOX, en la seua estratègia de diferenciació i que els salvarà de quedar atrapats entre la butaca i les temptacions. És més, l’eixida del Consell (i de la resta de governs autonòmics) pot posicionar-los, segons circumstàncies, per intentar el sorpasso en més d’un àmbit com l’estatal. Al meu parer, VOX, amb disciplina castrense, ha fet un pas (voluntàriament i interessadament) per rearmar-se.
Hi ha un aspecte molt important que s’oblida i ells segur que han contemplat. El seu ideari i discurs populista té poc de realitzable, se n’ix del marc legal democràtic i de la nostra economia de mercat: la gestió, tard o d’hora, acabaria passant-los factura.
Comenta un diputat valencià que la gent que acaba votant partits fora del sistema, un dia poden votar Podemos i, quan este ja governa, VOX¹ . I jo afig: i quan VOX ja governa, per què no, ALVISE?

En segon lloc, amb estes al·leluies que fan per X diputats i càrrecs orgànics progres, se li segueix el joc electoralista al PP. Per una banda l’ajuden a desmarcar-se visualment de VOX davant l’electorat moderat de centre inclús de centre esquerra. No oblidem que això es produeix amb un PSPV enfront, poc cohesionat amb la imposició de líder des de Ferraz i afectat per baralles internes. Però més que l’atracció del votant de centre, esta lectura errònia contribueix a mantenir una esquerra social (i el dèbil nacionalisme) desmobilitzada i amb un percentatge d’abstenció important.

Acabem de comprovar a Franca l’efecte que causa la ultradreta mobilitzant l’esquerra social. Doncs sembla que el PP ha pres nota mentre que l’esquerra es diverteix per les xarxes socials victorejant l’eixida de VOX dels governs. Ni la veuen vindre.
Els “anàlisis” i peticions, que apareixen a les xarxes de diputats/des de les Corts i responsables dels partits d’esquerres són més que un eco als arguments del PP i VOX per separat. Transmeten al possible votant d’esquerres o valencianista la idea feliç de que el perill feixista ja no existeix, que no és tant greu o tant cert al mateix temps que presenten un PP valencià diferenciat de VOX, quan les polítiques més espanyolistes i marcades per l’odi a la cultura valenciana eren proposades i defensades aferrissadament per consellers i alcaldies d’este PP, prou diferent al de Zaplana i Camps.
Un aspecte preocupant, per tancar estes reflexions, és la poca o nul·la importància que han donat la resta de partits a una decisió tant centralitzada del partit. En això també se n’ixen de la normalitat, del que tocaria a partits polítics en un estat descentralitzat. VOX, dic.

¹ Coller (2024). “La teatralización de la política en España” (p 151).