tofermos

reflexions sense més

El setge de la democràcia del trumpisme

0

“DEMOCRACIA BAJO ASEDIO” ( RTVE )

Anit, a RTVE, vaig poder “desconnectar” un moment i gaudir d’un documental sobre la democràcia als EEUU. Les intervencions i imatges anaven seguint quasi com un fil conductor les caricatures de Ann Telnaes, la seua preparació i comentaris, cosa que li va donar al producte un acabat excel·lent.
Els entrevistats -experts de la talla del politòleg Steven Levitsky- van tractar de forma molt didàctica i amena la polarització social, la deriva perillosíssima de l’extrema dreta de Trump i l’activisme judicial antidemocràtic. Amenaces mortals a la democràcia liberal arreu d’Occident (incloent part de l’Amèrica Llatina) que no estem sabent afrontar.
Tampoc se’ls va passar per alt contextualitzar el recurrent discurs d’enyorança a un passat idealitzat i perdut del grup ètnic dominant. Com a Alemanya i Itàlia als anys trenta del segle passat.

Quan es van tractar els aspectes institucionals com son el sistema electoral, el seu naixement i evolució històrica en relació a la població negra o el seu malapportionement; la invasió del poder judicial (Tribunal Suprem) al poder legislatiu o l’elecció i perpetuïtat dels seus membres, no em va sorprendre gens ni miqueta que exclamaren alertats que la societat americana ho desconeix.
A casa nostra passa igual (i a la del veí): ningú s’ha preocupat d’explicar les regles del joc, el funcionament i paper de les institucions democràtiques. La gran paradoxa és que, els que guanyen (amb menys vots com Trump) gràcies a les perversions del sistema, acaben imposant el discurs fake de víctimes, negant la legitimitat d’altri i rebutjant el resultat. Aspecte últim aquest que Levitsky (hereu directe de l’espanyol Juan Linz) apunta en la llista d’elements definitoris d’un partit antidemocràtic.
Així, el desconeixement social sobre les regles del joc i el seu origen és un tema clau. Entendre que la divisió de poders naix de la desconfiana cap a un dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial) perquè no passa per les urnes mai, el judicial; que la representativitat territorial implica que Estats (o províncies espanyoles) estiguen sobrerepresentats o que el Senat era, en origen, el fre a la democràcia per a aritòcrates però també saber en què pot evolucionar hui en dia, equivaldria a falcar el sistema. Cosa que, confiats, non fet mai.
Potser quan es va explicar la reducció de poder de les càmeres altes (Senat, Lords, Bundesrat…) arreu del món, se’ls va oblidar afegir que en molts sistemes federals, una vegada desproveïts del dret a veto, se’ls confereix la funció fonamental de debatre i consensuar normes evitant (amb èxit) la conflictivitat i que siga l’órgan judicial que vetlla per la constitucionalitat de les lleis qui acabe definint-les. És el cas del Bundesrat alemà o austríac i no ho és, desgraciadament, a Espanya o EUA.

Altre aspecte molt més important que no es va remarcar bé (al meu parer) és la relació entre el perill extrem en què ens trobem (molt ben documentat, analitzat i exposat) i el desconeixement social dels aspectes institucionals al·ludits adés.
La fi de la democràcia no és produirà sols per ignorar les vertaderes intencions i interessos de l’extrema dreta.
Una societat no pot defendre el que no sap perquè ni com funciona. Es queda amb el valor simbòlic, buit de les institucions: l’únic que accepten (exageradament, a més!) els seus enemics, justament.

Acabe doncs, ressaltant del documental els aspectes istitucionals interessants que hi podeu trobar per entendre les properes eleccions i el que puga passar després:
– Elecció indirecta del President mitjançant col·legi electoral.
– Malppoirtement (des proporcionalitat en la representació territorial) al Senat brutal (2 senadors per Estat).
– Dret a veto legislatiu del Senat
– Les barreres reals a la població negra (inscripció prèvia i dificultats per fer-la) i a altres minories.
– El sistema (FPTP, first past the post) el partit que treu un vot més per Estat, es queda amb tots els escons al Congrés. Alta desproporcionalitat d’un sistema majoritari que sembla que alguns reclamen a Espanya i clau per entendre la històrica conflictivitat a Amèrica Llatina.
– Els membres del Tribunal Suprem els designa el President a dit (es l’òrgan que determina la constitucionalitat de lleis) de forma vitalícia. Mireu els desgavells que ha creat.

https://www.rtve.es/play/videos/documentos-tv/democracia-bajo-asedio

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El discurs oficial a l’àmbit local

0
Publicat el 24 d'agost de 2024

Quan xafes la realitat de la política local t’hi adaptes molt, massa i tot, a un món de demandes del carrer que sempre arriba a sorprendre a quí s’ho mira des de fora del terme municipal.
Governar des de la ideologia és una temeritat des d’una òptica electoralista i cal cedir al que la gent vol, revestint la decisió interessada en “democràtica” pel que comporta de respectar la intuïda voluntat popular (dubte que passara per “voluntat general”).

Per una banda tindríem totes aquelles actuacions que, d’alguna forma fomenten o emparen la continuïtat d’una cultura social arrelada en la tradició i costums. Tot i que ben bé no passen el sedàs progressista amb què molts governants municipals s’han format.
Aci tenim les participacions o assistències a actes tradicionals o religiosos que, potser, no serien fora del càrrec (o sí); l’estricta aplicació de la reglamentació en festes on, la denigració i el maltracte animal, queden eclipsats pel pes social de la tradició o un fum d’activitats excessives en contaminació acústica, ambiental o incomoditats per a una minoria de veïns que podrien modificar-se però ningú s’hi atreveix a clavar mà.
En l’àmbit local siga municipal, provincial o foral, no s’escapa cap partit.

Per altra banda, i ací és on vull incidir, tenim altres gestions que res tenen a vore amb l’oci, la festa o la cultura o tradició local.
Entrarien ací aquelles decisions que diferenciaríem de l’anterior grup per dos elements. Un, la pròpia naturalesa en estar relacionades directament amb l’activitat econòmica i el model econòmic. Una relació que té dos dimensions. La primera seria l’afecció al territori amb l’expansió urbanística, l’esgotament dels recursos naturals com l’aigua (poca broma!) o la contaminació i residus generats. L’atra dimensió seria la que afecta al mercat laboral: qualificació dels llocs de treball, remuneració, estacionalitat i la conseqüent riquesa de la zona.

Referent a este segona àrea de decisions de la política local, personalment entenc que té més importància per la incidència directa que té en el conjunt del país. Sense menystenir per això, com la cultura local afecta a la visió del país i de la seua política que és un tema més de portes endins.
Seria interessant fer una revisió ràpida per les XXSS i, més avant, un recompte seriós sobre pronunciaments en plenaris, mocions o declaracions institucionals qüestionant el model turístic de masses i depredació del territori.
No afirmaria que en les aquelles poblacions amb platja, urbanitzacions amb piscina i gespa per tot arreu, els regidors no s’hi atrevesquen a parlar-ne, més encara si han patit les restriccions d’aigua potable. Però, com a hipòtesi de treball, plantejaria una adaptació de l’argumentari. Una suavització del llenguatge catastrofista (apocalíptic que diuen altres) rebaixant-lo a alarmista a tot estirar, unes matitzacions justificant l’excepcionalitat del seu poble (no tenim altres recursos, ens furten l’aigua,ho va fer l’anterior govern….) o, directament, llançar la pilota a la galeria i assenyalat al Gobierno de Sánchez o governet de Mazón el de X, segons el cas.
La cançó oficial que reclama un canvi de model turístic basat en la sobreexplotació del territori, característic del sud pobre o les Illes i generador de llocs de treball temporals, poca qualificat i sous baixos acaba interpretant-se en una diversitat de covers en els comptes dels col·lectius i els salons de plens.

Potser l’exemple més vehement d’excepció o exempció local el tinguérem en l’acolliment a la Copa América que l’exalcaldessa dels Comuns, Ada Colau, va fer. Parlem d’una política que va sofrir molts lawfares per part de grups d’interessos (no per iniciativa de jutges o fiscals). No podem sospitar en lògica de favoritismes ni tant sols de cants de sirena liberals.

Colau, com tots, pensaría que això del gran esdeveniment pijo en la ciutat, la gent que vota ho veuria bo per a l’economia local, la que siga i s’hi va adaptar. Ara, pareix que el colauisme oficial, les bases (perdoneu la doble ironia) s’hi oposen i veuem en el gran esdeveniment la font de tots els mals (triple!).
Era d’esperar que la contradicció estiguera en boca de tots. No sols per la importància de Barcelona, no es tracta dels bous al carrer en Puigdedalt. Tampoc és pel precedent de corrupció de València, recordem que la visita del Papa a Galícia no va suposar cap saqueig com la de Camps i Rita. La rellevància de la decisió, no colauista, de política local de Colau i el problema gros del colauisme i adlaters es deu al fet d’haver sacsejat tot l’ideari més tradicional de l’esquerra. Les tradicions i, més si són locals, no és toquen.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

DISCURS AMB OLOR A OLI CREMAT

0
Publicat el 19 d'agost de 2024

El discurset contra l’Agenda 2030 i defensant el negacionisme climàtic o, almenys, les brofegades amb què s’expressa ha existit sempre.
Hui, passant per davant d’un taller he recordat quan, fa anys, es va regular la gestió del oli cremat dels motors de vehicles. Vam poder sentir reaccions a les que estem avesats hui. Des de les suspicàcies conspiranòiques amb a l’estil de “tot un negoci i una mentida”, clams desesperats reivindicant alguna vella llibertat robada perquè “ara, haurem d’anar on ‘ells’ vulguen!”, passant per un mena de relativisme meninfot que feliçment ho resolia tot amb un “segur que no contamina tant”.
S’imagineu si haguérem fet cas a tots els “espavilats indomables d’esperit lliure”? Si ens haguérem deixat alliberar de fantasmagòriques agendes ocultes provinents de les tenebres més corruptes?
Imagineu-ho. En l’aplicació dels reglaments Europeus sobre contaminació, sanitat o seguretat haguts des de l’entrada a Europa, un debat encès amb promeses electoralistes de bloquejos, vetos, anul·lacions o canvis. Acabar com el ball de la parra en quant a inseguretat jurídica i ineficàcia conseqüent.

La impressió que tinc, encertada o no, és que aquells crítics eren quatres gats. Clar, deduirem que a causa de la inexistència de les xarxes socials que tenen la culpa de tot!
Efectivament les xarxes fan el seu paper en els discursos negacionistes però tampoc podem reduir-ho tot a elles.
Al capdavall són el mitjà (molt més si es vol) i convé para esment a una segona qüestió com són els els actors en si; bé sorgits de les xarxes, bé crescut en elles.
Hui tenim partits de dreta extrema, pseudo-periodistes i altres figures del mon de la xarxa que ho couen tot, qualsevol fal·làcia o fake, si amb això en poden treure profit econòmic o rèdit polític com a elits. La gossera, la poca professionalitat i la falta d’escrúpols que ningú exigeix en l’asfixiant polarització porta estes coses.

Si bé podem parlar del mitjà principal, les xarxes, les fake-news o la IA al servei del deepfake i d’estos subjectes tremendament lligats als subjectes com son els youtubers, influencers i polítics 24 hores en X caldria també considerar un tercer aspecte.
Certament els reaccionaris no han sigut els únics a reduir a fins la inexistència els seus argumentari. Si adés he posat exemples de frases fetes contra qualsevol normativa ambiental, d’higiene o seguretat, també podem citar-ne altres en el sentit contrari: “això ve d’Europa”. No calia explicar res més. Hem apel·lat i quasi reverenciat durant dècades a la normativa europea. Ho féiem en en un context polític i social de consens europeista com no hi havia en cap altre Estat de la Unió. Hui, hem despertat amb la globalització com a ressaca, des de la crisi del 2008 vivim immersos en la desconfiança cap a les institucions internacionals i alguna cosa més que l’euroescepticisme.
El pes que tenia l’argument de la convergència europea, ara s’ha tornat en debilitat: un efecte de rebot. De forma paral·lela, la fortalesa de la democràcia consensual motivà una relaxació dels grans partits en la tasca de socialització i formació d’opinió pública. Sempre m’ha sorprès, per exemple, la poca o nul·la dedicació dels eurodiputats a explicar la seua tasca legislativa, com i perquè s’aproven reglaments europeus.

Acabem massa prompte senyalant a “les xarxes”, com un mitjà que ho permet tot i que ho ha canviat tot. Hi ha més factors com he exposat. El de la responsabilitat d’agents (institucions i partits) en explicar, argumentar i convèncer però quan la norma no era contestada, les elits no veien cap necessitat de fer-ho.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jutges i magistrats, funcionaris especials.

0
Publicat el 8 d'agost de 2024

Deixeu que vos passe unes notes que he pres pres de “La justicia al banquillo” de Joaquín Urias¹ sobre la carrera judicial, l’accés a la condició de jutge o magistrat i la promoció posterior, que trobe que poden servir per entendre l’activisme judicial més que alarmant al que hem arribat.
Entre d’altres qüestions l’autor tracta i aclareix una qüestió fonamental: la diferencia entre la “separació” de poders en la que s’excusen estos funcionaris i la divisió del poder com a garantia de la democràcia (i que tanta falta ens fa). Els que sou funcionaris i heu preparat oposicions, se sorprendreu més encara. Vegem per ordre cronològic:

1- A l’època de la Restauració borbònica per accedir al càrrec de jutge calia el vistiplau dels cacics o alts càrrecs i ser anomenat per altres jutges en un estructura jeràrquica. Naixen, per naturalesa, com un gremi dedicat a l’intercanvi de favors amb uns vincles de classe i ideologia clara. Com diu Urias es constitueixen en tot un “poder aristocràtic” que arribats…

2- … al 1931 es neguen a jurar lleialtat a la República. S’imagineu aprovar les oposicions (o accedir com a interí a una vacant) de mestre, administratiu o policia i negar-se a signar el jurament de lleialtat al rei i a la Constitució?

3- Així, es van posicionar al costat del colp militar del 36 i s’hi van integrar al nou règim feixista esdevenint un dels seus pilars. La reserva de places per a “ex combatientes, mutilados…”; el requeriment demostrable d’adhesió al règim i també de recomanacions; la iniciativa del Tribunal Suprem (no del Govern) de crear una jurisdicció especial política (el TOP com exemple final); les “excedències especials” per ser procurador a Cortes o ocupar alts càrrecs (tornant al jutjat en la transició) o les sentències bestials plenes de judicis personals configuren tota una realitat empírica que demostra la seua infrangible militància antidemocràtica.

5- Al 1979, en plena transició la nova Asociación Profesional de la Magistratura (l’associació majoritària de jutges i magistrats) es va negar a assumir el constitucionalisme en la seua fundació. Novament, al 1981 l’APM va rebutjar una ponència que explicitava la submissió dels jutges a la Constitució. L’APM: els que encara hui dominen els governs del Tribunal Suprem, els 17 Tribunals superiors autonòmics i el CGPJ.

6- Des de fa dècades, el sistema d’accés basat en cantar temes en oposicions depèn molt d’aconseguir un bon preparador. Res a veure amb la figura del preparador en oposicions d’altres cossos de funcionaris. La mateixa APM no té cap vergonya de publicar com a recomanació un bon preparador, tampoc de lloar-ne alguns com són jutges promoguts (pels vots majoritaris de companys) i de llarga trajectòria. O siga, ultradretans i dretans, nacionalistes espanyols i profundament catòlics.

A més, son els preparadors, i no els aspirants, els que poden permetre’s triar als aspirants. És a dir que duguem dècades i dècades amb uns ultraconservadors i espanyolistes (o coses pitjors, Urias descriu casos) fent una preselecció gràcies a la preparació per “cantar”, tant valorada per ells. La República no va poder canviar este sistema arcaic basat en la memorització i saber “cantar” per un altre on el coneixement de la societat, d’altres sabers i de la diversitat es valorara. Alguns juristes com Martin Pallín² coincideixen amb Urias amb esta crítica. El procediment els va molt bé a ells i això es prou. Al cap i a la fi si ells trien sense interferències externes, sempre poden dir que son “independents” d’altres poders (quasi com els marcians!) i de la voluntat popular i l’interés general.
Evidentment accedeixen també a la carrera altres jutges, una minoria, inclús gent progressista (altra cosa és la promoció a jutge decà o l’ascens… cal ser “valorat” pels companys) però la majoria està en mans de la majoria i un bona “preparació”.

El resultat de tot plegat és ben conegut. Una casta ultraconservadora que es negava a aplicar els avanços legislatius de la República o s’hi oposava, promovia el TOP per agilitzar la repressió contra l’oposició franquista, es desentenia dels valors constitucionals i democràtics a la transició, boicoteja la normalització cultural a casa nostra, responsabilitza a víctimes de ‘manadas’ o es rebel·la contra el poder legislatiu en l’actual Llei d’amnistia.

La divisió de poders a Espanya no existeix, no patim un problema de lawfare a l’ús contra líders d’esquerra. El Poder Judicial ha invadit les competències del Legislatiu i executiu. Urias ens recorda que justament això el que més li preocupava a Montesquieu quan definia els jutges com “la boca que pronuncia la paraula de la llei; éssers inanimats que no poden moderar ni la força ni el rigor d’aquesta”. El baró sentia pànic a ser jutjat per un jurat popular i permanent que puguera deixar-se dur per una ideologia de classe amb rancúnia.
Esta necessitat de limitar els poders que observa Montesquieu i la identificació de l’assemblea legislativa amb la voluntat popular fan que, a Europa, l’element central de la democràcia siga el legislatiu reelegit democràticament. Així arribem a la divisió de poders: uns legislen, uns governen i altres apliquen la llei i ni la qüestionen.

Joaquin Urias fa un magnífic repàs a la Justícia espanyola amb més d’un enfocament: l’evolució històrica de la nostra justícia corrupta; els diferents models de justícia o aspectes com els seus òrgans de govern i l’elecció d’estos (CGPJ); els mantres que, interessadament, ens han colat sobre la falsa independència o neutralitat i, sobretot, un aclariment sobre la divisió de poders. Tot sense mossegar-se la llengua però sobretot molt ben documentat.

La justicia en el banquillo de Joaquín Urias

¹ Urias, Joaquín. “La justicia al banquillo”. Barcelona, 2024 Arpa Editrores
² Martin Pallín, Ja, “El gobierno de las togas”. Madrid, 2020. Catarata.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

RAONS PER A L’EIXIDA DE VOX

0

VOX se n’ix del govern valencià per decisió presa a Madrid. Una voluntat de la seua direcció centralitzada que ha sigut acatada sense cap crisi, fuga, ni contestació a terres valencianes.
Sense perdre de vista els moviments de l’iliberalisme internacional dirigit per Putin i, ara, de la mà d’Orban, com molt bé explica Partal a l’editorial del 15/07/2024, m’agradaria fer unes reflexions sobre com està explicant-se per part dels partits i mitjans el gir estratègic. Unes argumentacions que seran distintes si es fan clau interna, per a la parròquia, per a l’electoral més hooligan o per a la resta.

L’argument de VOX per als quadres dirigents mig informats i desinformats serà el d’evitar una fagocitació similar a la que patiren aquells partits que a la dècada dels 90 pactaren amb el PP d’Aznar en governs autonòmics; el cas d’UV. L’ordre d’Abascal s’hi justificaria com una decisió estratègica en la competència intrabloc. Es tractaria així de protegir el partit de possibles fitxatges del germà major (o el peix gran) dins del mateix bloc ideològic. Escapar dels atacs esperats que l’afeblirien estructuralment, el mostrarien públicament debilitat i com el perdedor en la pugna per l’electorat compartit. VOX pretén, amb este moviment d’execució quasi militar marcar el territori ideològic i seguir alimentant ideològicament la seua parròquia. De portes cap a fora, les excuses dels MENA: més llenya al foc de la discòrdia i polarització social.

Respecte als arguments de l’esquerra espanyola i la valenciana que hi queda, dir que els han tirat del govern i riure’s per les xarxes de “l’expulsió del torero” és un gran error. L’error no és que siga greu en si per la incorrecció de l’anàlisi que, al cap davall poc importància té, sinó perquè amb este tipus de reaccions se li està seguint el joc als dos: al PP i a VOX.

VALENCIA, 12/07/2024.- Foto de familia presidida por el president de la Generalitat, Carlos Mazón, tras el pleno del Consell extraordinario celebrado para reordenar las áreas de gobierno que hasta ahora estaban en manos de Vox: Vicepresidencia Primera, Cultura, Deporte, Justicia, Interior, Agricultura, Ganadería y Pesca. EFE/Biel Aliño

En primer lloc, se li segueix el joc a VOX, en la seua estratègia de diferenciació i que els salvarà de quedar atrapats entre la butaca i les temptacions. És més, l’eixida del Consell (i de la resta de governs autonòmics) pot posicionar-los, segons circumstàncies, per intentar el sorpasso en més d’un àmbit com l’estatal. Al meu parer, VOX, amb disciplina castrense, ha fet un pas (voluntàriament i interessadament) per rearmar-se.
Hi ha un aspecte molt important que s’oblida i ells segur que han contemplat. El seu ideari i discurs populista té poc de realitzable, se n’ix del marc legal democràtic i de la nostra economia de mercat: la gestió, tard o d’hora, acabaria passant-los factura.
Comenta un diputat valencià que la gent que acaba votant partits fora del sistema, un dia poden votar Podemos i, quan este ja governa, VOX¹ . I jo afig: i quan VOX ja governa, per què no, ALVISE?

En segon lloc, amb estes al·leluies que fan per X diputats i càrrecs orgànics progres, se li segueix el joc electoralista al PP. Per una banda l’ajuden a desmarcar-se visualment de VOX davant l’electorat moderat de centre inclús de centre esquerra. No oblidem que això es produeix amb un PSPV enfront, poc cohesionat amb la imposició de líder des de Ferraz i afectat per baralles internes. Però més que l’atracció del votant de centre, esta lectura errònia contribueix a mantenir una esquerra social (i el dèbil nacionalisme) desmobilitzada i amb un percentatge d’abstenció important.

Acabem de comprovar a Franca l’efecte que causa la ultradreta mobilitzant l’esquerra social. Doncs sembla que el PP ha pres nota mentre que l’esquerra es diverteix per les xarxes socials victorejant l’eixida de VOX dels governs. Ni la veuen vindre.
Els “anàlisis” i peticions, que apareixen a les xarxes de diputats/des de les Corts i responsables dels partits d’esquerres són més que un eco als arguments del PP i VOX per separat. Transmeten al possible votant d’esquerres o valencianista la idea feliç de que el perill feixista ja no existeix, que no és tant greu o tant cert al mateix temps que presenten un PP valencià diferenciat de VOX, quan les polítiques més espanyolistes i marcades per l’odi a la cultura valenciana eren proposades i defensades aferrissadament per consellers i alcaldies d’este PP, prou diferent al de Zaplana i Camps.
Un aspecte preocupant, per tancar estes reflexions, és la poca o nul·la importància que han donat la resta de partits a una decisió tant centralitzada del partit. En això també se n’ixen de la normalitat, del que tocaria a partits polítics en un estat descentralitzat. VOX, dic.

¹ Coller (2024). “La teatralización de la política en España” (p 151).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COMENCEM A PLANTAR CARA AL DISCURS OFICIAL

0
Paris (France), 06/07/2024.- Supporters the French Left wing coaltion parties “Le Nouveau Front Populaire”” (The new Popular Front in French) react after the second round of the legislative elections results in Paris, France, 07 July 2024. France voted on 07 July for the second round of the legislative elections. According to the first official results, the leftist alliance Le Nouveau Front Populaire came ahead of the French President Macron party and the extreme right one the Rassemblement national (RN). (Elecciones, Francia) EFE/EPA/YOAN VALAT

Molt encertat l’editorial d’ahir de Vicent Partal sobre la segona volta francesa. Efectivament no estem per triomfalismes.
Al meu entendre, urgeix fa temps que l’esquerra europea (i no sols l’esquerra!) abandone el wokisme, el discurs basat únicament en (certes) identitats (immigració, gènere o identitat sexual) tal com va començar a explicar Fukuyama a “Identidad”. Els nous i vells partits haurien d’endinsar-se en un nou camí (nou per a les elits actuals) i abandonar el pati d’escola al qual s’han acomodat. Crec, sincerament, que sense arriscar valentment, la desconnexió amb les abandonades classes mitjanes i la perifèria com defineix Guilluy a “No society” anirà a més.

És un tema delicat, tant delicat com indefugible davant els fets i els estudis de sociòlegs i politòlegs.

Com a apunt, afegiria que la solució passa per un canvi acordat o, si més no, debatut a nivell europeu i no només de partits locals (estatals o regionals). Per guanyar la perifèria, reduir l’abisme entre classes i recuperar la confiança de la classe mitjana cal posar damunt la taula la política europea comercial i, sobretot, la incidència en sectors com l’agricultura. Parlar d’importacions i del control d’aquestes. Clar i ras: si el Nord europeu no es compromet i s’obliga, la ultradreta entrarà a tractorades pel sud.

I, una pregunta final, ¿com podem encetar un debat sobre canvis necessaris a nivell ideològic i estratègic si, en la tàctica electoral in extremis, la megaidentitat i la polarització ho són tot?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari