El bloc d'en Titot

Sants
Collons [La guerra de la verdulaire II]

Aquí,
la llibertat d’expressió vol dir haver

de
sentir xerrar sempre els mateixos paios vulguem, o no.

Aquí,
quan parlen de societat es refereixen

a
un torero i l’amant de l’exdona del seu cunyat

I
TENEN ELS SANTS COLLONS DE
VOLER SERVIR D’EXEMPLE
A D’ALTRES NACIONS

PRESENTANT
COM A MODEL DE
DEMOCRÀCIA UN CAP D’ESTAT

QUE
AMB EL VOT D’EN
FRANCO I PROU VA SER TRIAT

Aquí,
la democràcia vol dir que el poble

pot
triar els gestors dels oligarques en unes eleccions.

Aquí,
quan diuen pau vol dir un democràtic

estat
de setge voluntari. Quan diuen pau, diuen esclau.

Enfilats
en els vots

canvien
els mots

i
tots els devots marxen capcots

amb
el benentès

que
el significat que
les paraules han pres

és
el més adequat

i
és que, ara de cop,

sense
haver avisat

tots
plegats entenen per blanc

allò
que era gris,

sempre
havia estat gris,

tota
la puta vida gris,

i
encara sembla gris,

però,
no gris pàl·lid, no, gris-gris.

No
ho entenc.

Segurament

ho
veig malament.

Deu
ser blanc

si
coincideixen l’Aznar
i els diaris

i
els noticiaris

i
els columnistes

i
onze ministres

i
els tertulians

tant
consens ja
fa dubtar.

Tot
i que ho veig gris,

clarament
gris,

si
tots coincideixen que
és blanc,

serà
que és blanc

per
gris que ho vegi.

No
crec que menteixi

tot
el meu voltant.

I
té collons

diria
que és gris.

Potser
ho fa la llum

o
potser m’ho fan els ulls.

Ho
hauria jurat.

M’hauré
malfixat.

Ara
la qüestió és
no dir que és gris,

assumir
que és blanc

tot
i que encara no
ho tinc molt clar

perquè
corre el rumor

que
els que ho veiem gris

fem
molta pudor.

i
estem mig sonats

i
som molt dolents

per
voler confondre la gent

que
és feliç creient

que
el gris no existeix

que
és un invent

de
quatre matats

per
posar en qüestió

la
constitució.

aquesta
paleta d’un sol color

per
pintar de
blanc

la
ment de la gent

o del
to que els convingui en
cada moment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!