3. Esquerres
Diari Públic 3 d’agost 2011:
La crisi, la mala gestió de la sentència de l’Estatut, les guerres fraticides i l’excés de soroll d’un govern sense un full de ruta clar s’han emportat per davant el govern del PSC, ERC i ICV a Catalunya, en un context en que només en 22 dels 27 països de la Unió Europea governa l’esquerra, principal damnificada de la crisi econòmica per no haver sabut donar-hi resposta des de la socialdemocràcia. Només Espanya, Àustria, Xipre, Grècia i Eslovènia estan pintades de vermell. I, en el cas espanyol, només Euskadi i Andalusia, i amb perspectives poc optimistes, són en mans del PSOE. De l’Europa de Blair, Schröder i Prodi s’ha passat a la de Cameron, Merkel i Berlusconi.
El cas és que, a Catalunya, la crisi i els errors propis han fet allunyar ciutadans i opinió pública i publicada d’unes idees que s’han de revisar. I el PSC i ERC en són conscients i, més enllà de lideratges, tenen previstos per a la tardor uns congressos que els han de tornar a connectar amb el gruix de la societat. Una altra cosa és què han de fer cadascun dels partits un cop tancats els seus debats si volen recuperar una majoria que els faci tornar al govern. Tindran prou força per si sols o hauran de tornar a acordar un projecte nacional còmode per tots tres que ara passaria, per exemple, per una reforma constitucional que reconegui la plurinacionalitat de l’Estat i el dret a l’autodeterminació dels seus pobles? El futur d’ERC i ICV, concretament, passa per una entesa que vagi més enllà de la que ja han assajat al Congrés dels Diputats de Madrid? A favor hi tenen el creixent independentisme dins d’Iniciativa.
Aritmètiques al marge, l’esquerra en general i la catalana en particular, es troben davant d’una gran paradoxa que la té sotmesa al divan. Mentre a les places de Catalunya i Espanya potencials electors indignats exigeixen un gir a l’esquerra en la política i l’economia, com es desprèn de les seves propostes, de la Gran Bretanya, pàtria de la revolució industrial i de l’obrerisme, arriba el socialisme blau. El Blue Labour. El nou gurú ja no és Lakoff. Ara es diu Maurice Glasman, acadèmic, pensador social i Lord. Qui fa guanyar eleccions, i la prova està a tot Europa, recorda, és una classe mitjana que s’ha impregnat del missatge econòmic i social del liberalisme. I és a partir d’aquesta base que s’ha de renovar la socialdemocràcia. Fins i tot, defensa Glasman, cal un gir conservador en algunes polítiques com immigració i seguretat. Polítiques que, efectivament, en el cas de Catalunya, han permès al PP i, fins i tot a Plataforma per Catalunya, fer forat en l’antic monopoli del PSC al cinturó roig.
D’exemples d’aquesta posició, encara que sigui de manera inconscient, ja n’hem tingut. O no actua amb aquesta lògica l’aspirant a primer secretari del PSC i alcalde de Lleida, Àngel Ros, quan diu que “ens hem de disputar la centralitat amb CiU, no amb ERC i ICV”?. O no ho fa, a l’altra extrem, el secretari general Joan Ridao, quan vol “una ERC ancorada a l’esquerra”. Trobar l’equilibri, el punt exacte, és, segurament, el gran repte en l’eix ideològic de l’esquerra catalana. L’eix nacional és una altra història…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!