Cafè en gra

Em requereixen de tot arreu, me’n faig creus. Connecto
l’ordenador i cau el correu a la safata d’entrada en línies horitzontals com
una pluja de pals; m’ofereixen de tot: feina, diners, fármacs, vigoritzants….i
n’hi ha tants que s’interessen per mi que vaig haver de posar un moderador (que
cobra el seu sou) al broc de sortida del meu 
criat de correus per tal que fes una primera tria però ni així me’n
surto, n’hi ha una munió que em volen….

Per telèfon també s’hi atreveixen -ves, si no em coneixen
de res!- o això és el que em penso, perquè em diuen pel nom i alguns saben on
visc (de on ho han tret?): que si vull aprendre anglès, que si una enquesta…
sortosament vaig restringir les trucades, i només aquells que ensenyen la
poteta a la pantalla poden connectar amb mi, els anònims ocults no
aconsegueixen ni que em soni el telèfon (val 1,2 € mensuals, però que hi farem)

Sovint s’atura el carter (pobre d’ell quina feinada
que li donen) i truca perquè li signi un lliurament d’alguna carta (ajuntament,
diputació, hisenda, trànsit…) 
organismes que em tenen en tan alta estima, que es volen assegurar
que els seus precs siguin escoltats (ara que ho penso no son ben bé precs,
encara que ho haurien de ser doncs gràcies a mi, i a molts mes, viuen ells)

No s’acaba pas aquí la devoció que suscito; per
radio i televisió, per anuncis a premsa, per panells al carrer, se’m dirigeixen
persones joves i atractives, simpàtiques, pallasses, empàtiques o aplomades que
em diuen “tu has…” “vine a..” “tu pots..”, “uneix-te a nosaltres…” “pren,
beu, menja, ves, mira, compra, fes, arriba, pots, dóna’t, dóna’ns, vota…

Em necessiten, no ho dubto, però em volen a mi o volen de mi? Als seus ulls soc una persona o un instrument?

Per sort, en català els interrogants només es posen
al final i no n’he d’afegir tants gràficament, deductivament no em cal
afegir-ne cap.

Volen els meus diners i el meu vot.

Algunes altres persones no m’han dit mai que em
necessiten, ni em coneixen, no saben ni que existeixo com a jo, amb noms i
cognoms. D’altres em coneixen personalment, o nomes per telèfon, correu o bloc,
i ens necessitem per seguir vivint com especia humana, encara no
deshumanitzada, sense que calgui borinar constantment un prec, un atabalament
constant, una insuportable pressió edulcorada o amenaçant que pretén buidar-nos
de contingut i deixar-nos amb la pell i l’os, espremuts.

L’economia del futur és per satisfer aquestes
necessitats tan primeres i íntimes, tan personals, que no son quantificables
algebraicament, l’altre és palla i fum. Els economistes son un tiradors de
cartes, els polítics uns xarlatans de fira. L’economia productiva, la
competitivitat i la globalització, passades per el prisma de la necessitat del
que “vol a”, i no del que “vol de”  te
altres objectius, però ens poden servir els mateixos postulats, de la mateixa
manera que “L’Art de la Guerra”
de Sun Tzu serveix tan per els conqueridors de pobles com per planificar
pacífiques batalles.