El pelicà perdut
Diuen que el blanc viatger es va perdre en els
braços d’una brisa seductora, fugint de
la torbonada i deixant-se portar. Navegant entre marinades i terrals, sempre en
la línia de costa, desafià els gegants Pirinencs i les seves xemeneies fredes,
entrá en terra ignota, i quan mirà enrere i als costats per retrobar la perduda
companyia dels seus no divisa cap mes viatger blanc.
Aventurer forçat, aterra als aiguamolls i amollà entre
el llot el salabret que la natura va posar a ran de boca als de la seva espècie,
provant sort i cercant menjar. Buscà fer amistat amb les cigonyes i aquestes el
miraren per sobre l’ala amb l’altivesa d’una senyora de casa bona però, desvalgut les seguí i ara vola amb ells com una mes.
Un pelicà als aiguamolls de l’Empordà no és una
cosa que es veu cada dia i els ornitòlegs ja es freguen les mans, els etòlegs
prenen la llibreta de camp i els reporters de natura enfoquen els seus zooms,
doncs la raresa és preuada i la quotidianitat ofega.
La història del pelicà perdut te tan poc interès
general que no he trobat ni ressenyes als diaris ni a buscadors, nomes al breu
espai “El Medi Ambient” de TV3, i hauria d’haver fet córrer mes tinta
però ara mateix no sabria recordar cap de les noticies que varen abocar-se als
serveis informatius que seguiren, ni als del vespre, ni als d’avui, perquè a
força de donar les notícies que no son notícia, ja no se a quin estol pertanyo,
ni si m’he perdut, ni si les cigonyes em son les mes properes o si volo entre còrvids o rapinyaires, però el pelicà m’ha quedat rera el tel de les parpelles.
Les ventades tot ho desguitarren, capolen arbres i
fan maleses, però mai tantes com els que ens bufen les orelles.
Crec que el destí del pelicà mereixeria mes
interès, al cap i a la fi també es un immigrant i deu tenir els seus drets oi?
Jo també vaig veure l’espai el ‘Medi Ambient’ de TV3 i la història del pelicà em va captivar. Crec, però, que és a Ivars d’Urgell amb les seves noves companyes, les cigonyes. També han informat de l’arribada de gavines tridàctiles, i que mai venen a veure’ns. Potser les ventades. Aquestes gavines sí les vaig veure a Jylland i són molt boniques, no com les que veig volant per davant el balcó de casa que ténen una cara de mala llet impresionant !
M’hi apunto; el destí del pelicà mereixeria mes interès ..
Semblà un conte; les imatges del pelicà caminant darrera de les noves companyes era entranyable i el teu article, com sempre, impecable. Potser escriuré sobre les gavines de què na Roser parla… “les gallinetes de tres dits” digueren… Bon capvespre!
Avui no me n’he sabut estar… I per acabar-ho d’amanir: “Les ventades tot ho desguitarren, capolen arbres i
fan maleses, però mai tantes com els que ens bufen les orelles.”
als dibuixos animats seria fàcil dissenyar el pelicà com un au que pot portar un bon bagatge dins del seu bec immens, bon cap de setmana a tothom 😉
M’ha encantat el post i l’història tendríssima, és clar. També els comentaris.