París-Barcelona

D’on ve aquesta identificació tan radical? Deia a la crònica precedent que una reivindicació corsa d’igualtat lingüística podia ser atacada perquè trencaria la igualtat republicana (particularisme nacional contra universalisme francès, malgrat la paradoxa), però no perquè se la considerés forçosament d’extrema dreta. Segons el meu parer, aquesta posició més “moderada” no incorpora la dimensió “extrema dreta” fins als anys 1980 i no durant o immediatament després de la Segona guerra mundial, com es podria imaginar. Potser perquè el sentiment nacional podia ser reivindicat tant per la Resistència com per la Col·laboració amb els alemanys, de manera diferent sens dubte. I la Col·laboració (nacionalista) podia ser certament de dreta però de vegades també socialista. Això pot explicar que després del conflicte, i malgrat els empresonaments i les execucions, hi hagués a França una certa reconciliació “nacional”, amb amnisties i retorns sorprenents[1].

Durant els anys 1950 i 1960, el nacionalisme continua no suposant una única variant ideològica, es conjuga amb posicions diferents perquè hi havia (hi ha) diferents menes de sentiment col·lectiu. Les lluites anticolonials són l’exemple més notable de moviment col·lectiu que agafa la forma nacional(ista) com via moderna i intel·ligible d’expressar-se i fer-se reconèixer internacionalment davant l’imperialisme/nacionalisme que domina fora del seu territori o que assimila altres cultures.

Aquesta percepció més flexible del fet nacional, ja limitada a França per l’universalisme, canvia a partir de l’any 1986. El Front Nacional (FN) guanya 33 escons (5,7%) amb el restabliment del sistema electoral proporcional (retirat més tard). Es diu que François Mitterrand, llavors president, va voler dividir el vot de la dreta per a afavorir el PS. La cosa no havia d’anar més lluny. Ajudat per les declaracions abruptes del seu president, l’FN esdevenia l’espantall ultradretà i sobiranista que, de passada, podia ajudar a valoritzar les politiques de “globalització” dels anys 1980, quan el keynesianisme deixava pas al liberalisme més cru de Reagan i Thatcher. Veient-se potser guanyador en el nou joc, l’Estat francès participa en la desreglamentació comercial i financera internacional (Unió europea, OMC) –treta l’excepció cultural– i modera, en part, el republicanisme tradicional i Gaullista. La posició nacionalista francesa (explícita) es deixa a l’FN essent definitivament identificada a l’extrema dreta mentre que les posicions nacionals (o col·lectives) dels pobles sense estat, ja considerades particularistes, esdevenen, à més, sospitoses d’extremisme.

Aquest escenari pot semblar força negatiu per a una discussió sobre l’independentisme. Però de fet, podem assenyalar també una primera esquerda: ¿No és en aquesta nova etapa que la Carta de les llengües minoritàries serà potser ratificada? Hi tornaré més endavant.

Mentrestant podem demanar-nos ¿què van fer els republicans més clàssics i nacionals francesos? Els Gaullistes influencien a l’interior de l’UMP, els d’esquerres dins del PS o amb el partit de Jean-Pierre Chevènement. Són sobiranistes, centralistes, partidaris de la laïcitat forta, més o menys liberals. Els comunistes són més proteccionistes tot i rebutjant en principi el nacionalisme, cosa que potser enterboleix llur missatge per a molts francesos educats en el republicanisme clàssic. Alguns assenyalen que és així com l’FN ha aconseguit recollir gran part del malestar antiliberal… Tema complex. Tornem al qüestió que ens ocupa: ¿com podem evitar l’amalgama entre drets col·lectius i extrema dreta?