Cròniques franceses 3 – Entre relativisme i universalisme republicà
Deia també que es tendeix a pensar que el propi punt de vista, tot i ser local, pot ser generalitzat, sobretot si els arguments són lògics i ben fonamentats. Catalans i francesos, però, no vivim aquesta tendència de la mateixa manera. El ciutadà d’un país “dominat” sap que el seu punt de vista competeix amb el dels altres i tendeix a separar el pensament propi del global –sense deixar de formar-ne part des de la seva especificitat[1]. El ciutadà d’un país que “ha dominat” o domina també pot ser conscient del caràcter específic de la seva posició, però de manera més teòrica, tendint a concebre una aplicació àmplia del seu pensament. Dins de l’estat, a les colònies o com a potència mundial, la República francesa ha decidit per altres pobles tot i considerant que les seves decisions superaven els particularismes. Gràcies a un cert formalisme, aquest universalisme és com el mètode científic: és més fàcilment vist com “no-cultural” (no-nacional o neutre) tot i que no ho és.
Se’m pot objectar que com és possible que això passi al bressol del relativisme, del pensament postmodern? Segons el relativisme, els fenòmens socials no són necessaris o naturals, justificats per una predestinació històrica o per la biologia –posició dita “essencialista”. Les nacions, les diferències entre homes i dones, les religions, etc., són construïdes. En part alliberador, aquest plantejament introdueix una contradicció: pot l’enfocament relativista ser universal? Si se l’erigeix com a tal, no es cauria en l’essencialisme? Analitzada i criticada per la filosofia des de fa temps[2], la postura relativista no deixa de ser molt present a França. El relativisme travessa l’ensenyament de la mateixa manera que ho fan els principis republicans. La laïcitat pot ser a la vegada relativa (producte històric i social que de fet no es respecta del tot i per tot) i invariable (sacralitzada en una posició única).
Entreveiem així una cosa que pot ser a vegades difícil de copsar: l’assimilació dels corsos amb la llengua francesa pot ser al mateix temps una política discutible (i la ministre de cultura fa una pirueta relativista[3]) i una política de recerca universal d’igualtat que la llengua francesa facilita (i és per això que la mateixa ministra la justifica). L’escletxa oberta per aquesta discussió ens pot animar a plantejar preguntes “insòlites”: ¿l’ensenyament en cors a Còrsega com ho és en francès a París no seria una versió més justa de la igualtat? Es aquí on un altre element s’incorpora: aquesta versió de la igualtat seria nacionalisme, trencament de la República que uneix tothom. Potser hi ha contradicció lògica, però no política: la igualtat republicana és francesa. No és ni corsa ni bretona. De francesos ho són tots, de bretons no. Cherchez l’erreur[4].
Evidentment no tothom comparteix (tots) els valors republicans ni la manera d’aplicar-los. Però manifestar desacord és difícil i arriscat. La conseqüència principal pot ser l’expulsió del món de les opinions tolerables. Com? Associada a la insolidaritat, la dissensió nacional (o simplement cultural) ho és també a l’extrema dreta. Punt que s’ha de retenir per a entendre la visió que es té del l’independentisme català i escull per al nostre argumentari encara que evitem la paraula nació.
En breu, si l’independentisme (o una “simple” igualtat lingüística) qüestiona com a mínim un principi considerat com universal, la igualtat republicana, n’hi un altre més recent i ambigu, però insistent, l’“anti-nacionalisme”. Desenvoluparé aquest punt en la propera crònica.
[1] Joan Maragall, La independència de Catalunya, Albi, 2010.
[2] Jürgen Habermas, Der philosophische Diskurs der Moderne, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1985.[3] Per exemple, cal respectar el cors encara que no sigui “útil” ja que, seguint el mateix argument, el francès podria desaparèixer davant l’anglès, llengua molt més emprada: http://www.lexpress.fr/region/aurelie-filippetti-les-langues-regionales-nous-enrichissent_1317942.html
[4] El debat és quasi bé inacabable. Relativista, un francès pot dir que acceptaria que la unió republicana es fes en cors, per exemple. Podreu pensar que ho diu perquè l’execució de la seva renúncia és improbable, però de fet pot estar-ne realment convençut: la República teòricament no és “nacional”, és social…
Com que no soc cap expert dins del camp de la sociologia, no puc corroborar el teu punt de vista segons el qual el pensament relativista es dominant dins la societat francesa. El que si és cert és aquesta tendència universalista que atribueixen al “bon sens” derivat de la Revolució Francesa i del Maig 68 segons la qual tota aspiració a la “liberté, égalité et fraternité” és forçosament comuna a tot ésser humà. He tingut discussions sobre el tema diverses vegades amb gent suposadament molt cultivada i amb estudis superiors. Sovint, els no francesos i sobre tot si hi participa algun àrab, la dissensió sol ser freqüent. Sense entrar en més detalls, jo sempre argumento que l’únic factor comú a tot ésser vivent és la recerca de la felicitat, o si més no (per semblar menys waltdisneyà) ningú no es lleva al mati desitjant ser un desgraciat la resta del dia. No m’allunyo del tema que ens ocupa, ja que és una de les pinzellades filosòfiques (si el context ho permet) que introdueixo en el debat separatista esgrimint el dret humà i social a deslliurar-se (pacíficament!) de les coses que ens fan patir i ens impedeixen ser, si més no, menys infeliços. L’argument cau pel seu propi pes si algun dels interlocutors (cas molt freqüent a França) ha passat per un divorci, sempre dolorós però inevitable. Aquest paral·lelisme divorci-separatisme és força eficaç.