Cròniques franceses 2 – Internacionalitzar el procés: traduir o adaptar?
Dues persones discutint del moviment independentista català des de la mateixa base cultural no hauran de definir, per exemple, els termes utilitzats: totes dues en donaran implícitament el mateix sentit o, si més no, en coneixeran l’ús habitual. No serà així si les dues persones s’han format en contextos diferents com és el cas d’un català i un francès.
La majoria de francesos tenen un coneixement limitat dels Països catalans. I no és només una qüestió de coneixement. Llur posició integrarà també certs pressupòsits, conscients o no. Només el nostre interès per llur marc històric, social i polític ens permetrà no ja explicar sinó adaptar els nostres arguments, desestimant certes postures que en principi ens semblaven bones, buscant-ne de noves. Des d’aquesta perspectiva, l’esforç som nosaltres que l’hem de fer si volem convèncer o com a mínim discutir positivament de la independència catalana amb persones de fora de Catalunya. Els nostres coneixements i pressupòsits també s’han d’analitzar. Ho il·lustraré amb algunes anècdotes personals.
Sóc membre del comitè editorial d’una revista francesa que tracta de temes internacionals, d’educació i de cultura. Som una dotzena d’investigadors que ens trobem dos o tres cops a l’any a París. El que relataré aquí passà en una reunió al 2010. Uns dies abans s’havia parlat a França de la llei sobre el cinema en català. Un dels membres del comitè, una professora francesa, m’expressà, amb tota naturalitat, el seu escàndol davant d’aquella temptativa de voler imposar el català al 50% de les pel·lícules. No em va sorprendre el comentari (en consonància amb el punt de vista de moltes persones del seu mateix grup social i professional), ni tant sols el fet de dir-m’ho a mi sabent que sóc catalana (no m’he presentat mai ni he deixat mai que se’m presenti com a espanyola). El que em va sorprendre (relativament) és que m’ho digués pensant-se que jo també desaprovaria la llei del cinema.
No és l’única vegada que he tingut aquesta mena d’experiència. Quan, també al 2010, Solidaritat Catalana per la Independència va guanyar quatre escons al parlament, un col·lega de la Universitat Paris 8 em va demanar si no estava preocupada davant d’aquell ascens nacionalista. En una altra ocasió, en el context d’una reunió del departament de sociologia de la mateixa universitat, parlant de la manifestació històrica de l’11 de setembre del 2012, no em vaig poder reprimir el plaer de dir que hi havia participat. Ben contrariada, una col·lega va exclamar: no pot ser!
D’entrada, aquestes persones van creure que jo pensava com elles. Es una reacció bastant corrent per dues raons principals. Primer, no s’és de la mateixa nacionalitat però s’és col·lega, la professió comuna suposant sovint posicionaments politics o socials propers. Segon, no es percep necessàriament el pensament propi com un pensament específic, sobretot pel que fa els aspectes lògics i ètics. Es pot pensar que una argumentació consistent no és ni anglesa ni portuguesa, és senzillament òbvia. Tothom hi pot adherir, sigui d’on sigui, i un s’espera més aviat aquesta adhesió i no pas el contrari. Partint d’aquí, puc considerar que la sorpresa la van tenir els meus interlocutors quan jo afirmava que sóc favorable a la llei del cinema, voto “nacionalista” i vaig a manifestacions per la independència de Catalunya… Malgrat el fet que l’obstinació dels catalans és ben coneguda, aquests col·legues, amb el “benefici del dubte”, van suposar que jo no era una d’aquestes nacionalistes, aspecte molt negatiu per a ells, integrant-me així en llur perspectiva.
Aquesta manera d’entendre la meva experiència pot ser interessant perquè ajuda a evitar reaccions contraproduents. Hi ha un malentès que es produeix també en altres contextos socioculturals. Tot i així, he de destacar un altre aspecte que reforça aquest malentès en el cas dels francesos i que el fa especialment dur. D’un país que ha estat un imperi colonial, que ha practicat i practica l’assimilació dels no francesos/no francòfons de l’estat, que manté una certa projecció internacional i que gaudeix (encara) d’una posició preeminent en les ciències socials, els francesos tenen tendència a considerar llurs valors sociopolítics (especialment els de la República) com a universals. Es el que desenvoluparé en la propera crònica.
En canvi, no puc entendre que un francès s’espanti per la llei del català, fora que es tracti d’un hipòcrita… o d’un nacionalista (francès, és clar). Els francesos han estat els únics a saber defensar la seva llengua i la seva cultura i a imposar “excepcions culturals” a la lliure circulació de productes. I ho trobo molt bé, és clar, com trobo bé la llei catalana del cinema. Això només ho poden atacar els partidaris descarats de la cocacolonització, que voldrien que estiguéssim tot el dia mirant les pel·lícules de Disney.
Roser, he caigut per casualitat en el teu bloc i n’estic positivament sorprès. Jo visc a Grenoble des de fa 24 anys, soc enginyer i també treballo en el mon de la recerca. La teva anàlisi psico-sociològica d’aquest mon “gauche caviar” intel·lectual-dins-la-recerca no pot ser més encertada, jo en soc testimoni. Estic impacient de llegir les teves recomanacions sobre com argumentar les nostres conviccions davant aquest tipus d’interlocutors. Jo també he descartat el terme “nacionalista” (de fet, crec que no l’he utilitzat mai). Darrerament insisteixo en el fet de que soc “separatista”, que és el que realment em sento des de sempre, doncs tot el que envolta sentiments patriòtics i enarborament de banderes no m’embala gens (això si, pertanyo a la cultura catalana, sens dubte). En aquests moments, vistes les actituds penoses provinents de l’estat espanyol, és molt més fàcil avançar la lògica del divorci, sense entrar en discussions de caire sentimental. M’he abonat al diari Le Monde amb el sol objectiu de comentar totes les noticies d’Espanya que en principi son mal vingudes pel francès típic: llei contra l’avortament, contra el dret de manifestar, la corrupció, la reialesa, etc. Sistemàticament, oriento la meva argumentació cap a la impossibilitat de compartir valors amb un poble que segueix matant toros en espectacle i que conserva aquella mentalitat de conquistadores massacradors d’indis. No deixa de ser un pèl demagògic pel fet de generalitzar, però diríem que som enmig d’una petita guerra i penso que forma part del joc. Pels meus íntims he escrit un petit conte al·legòric en francès intentant construir una metàfora per il·lustrar la situació actual entre Espanya i Catalunya, amb al·lusions a l’actitud d’Europa. No he rebut reaccions. El més positiu, com tu dius, és que, si més no, no hi ha hagut hostilitat.