París-Barcelona

He llegit amb molt d’interès els escrits a Vilaweb de l’Eugeni Casanova o de la Marta Serra. L’estat francès serà un element clau en el moment de la nostra declaració d’independència i entendre què hi passa és molt important. Els lligams comercials poden influir positivament: la realpolitik continua essent un factor articulador de les relacions internacionals, però no n’és l’únic. Penso també que la Catalunya del Nord és important en el nostre moviment comú, més del que els catalans al Sud de la frontera semblen de vegades creure.

Dedicaré la propera crònica a una reflexió sobre l’esforç de re-enfocament que implica explicar un fenomen propi a persones d’una altra cultura. Seguiran diversos articles curts sobre els factors que, des del meu punt de vista, fonamenten la visió que té París de l’independentisme català, descrit sovint com un moviment originat per la crisi econòmica. No abonaré el pessimisme perquè la percepció està evolucionant, encara que lentament. Es tractarà d’un realisme sà per a poder millorar els nostres arguments.

He viscut vint anys a París. He treballat deu anys a la UNESCO i des del 2004 sóc investigadora[1]. Des d’un punt de vista subjectiu però de primera mà, parlaré aquí d’allò que conec millor: del món universitari i de la recerca, dels col·legues i altres intel·lectuals, persones de classe mitjana/alta, més aviat d’esquerres, sense deixar de banda alguns conservadors o altres professions. Formen part de l’opinió pública parisenca juntament amb diaris com Le Monde o Libération, les cadenes de ràdio i televisió amb més abast, els esdeveniments que promociona l’ajuntament, els temes més esmentats pels polítics… L’opinió dels pobles no francesos (corsos, catalans, bretons, etc.) no tenint pràcticament cap espai a París, l’evocaré si s’escau a partir d’altres fonts.

Anem al punt de partida: per què el moviment independentista català desperta poca empatia? Els qui vivim a París rebem indiferència, condescendència i de vegades agressivitat quan en parlem. Però atenció, la indiferència francesa sovint no és el que sembla i l’agressivitat pot també ser la cara visible del dubte. Avanço aquí una observació de l’eurodiputat català Raúl Romeva que trobo molt adient. Me la va comentar en el marc de l’esdeveniment organitzar per Diplocat al juny del 2013 a París. Segons ell, si bé algunes opinions estrangeres no sembla que estiguin a favor de les reivindicacions catalanes, hem d’aconseguir que, com a mínim, no n’estiguin contra! Això és un objectiu realista que no descarta d’anar més lluny. I com diu en Victor Alexandre, no es tracta de justificar-nos una vegada més, sinó d’acabar d’enderrocar el mur dels nostres complexos, insistint i expressant-nos de tu a tu, tot i adaptant el nostre missatge a cada context.

Sintetitzo els cinc factors que fonamenten la perspectiva francesa que desenvoluparé més endavant: (i) a França es té una visió universalista (i no només universal) de certs valors sociopolítics, especialment els de la República; (ii) s’identifica el nacionalisme a l’extrema dreta sobretot des de les presidències de François Mitterrand (el nacionalisme francès implícit a la República és definitivament omès); (iii) l’assimilació lingüística i cultural seria garantia d’igualtat social fins i tot pel damunt dels valors democràtics (Revolució francesa); (iv) s’ignora en general la història dels Països catalans i les ciències socials estan molt centralitzades; (v) l’unionisme espanyol influencia l’opinió a través dels corresponsals de diaris i d’altres mitjans de comunicació francesos que treballen sovint a Madrid o en reprodueixen el punt de vista. Finalment, hi pot haver un factor complementari: la por als moviments independentistes o sobiranistes dins de l’estat. Si aquesta por existeix no se l’anomena i és aquesta omissió que comentaré.