Generació...

“a vegades ens oblidem de dir a les persones que són importants per nosaltres; t’estimo”

Ho vaig sentir a dir a un orador que parlava a una multitud. Ho deia de tal manera que em va arribar, dins. Ho deia sincerament.
Ho vaig escriure en un post. Ho vaig escriure com a text sobre una fotografia, com si fos una postal de Nadal. Vaig enviar el text en sms a la gent que m’importava, va sorgir efecte, potser esperat, però inesperat. Varen coincidir molts per resposta; t’estimo.
A la persona que en aquell moment més m’importava, també li vaig enviar, llavors sentia encara que l’estimava, malgrat al separar-nos haver-me dit; fas panxa i ronques (no li vaig tenir en compte, per ella potser era ofensiu, per mi no, volia trencar i no sabia com fer-s’ho). Amb el temps vaig deixar de pensar-hi, i al mateix temps deixar d’estimar-la, com l’estimava. Fins fa poc encara em trasbalsava veure-la, em venia el record de la naturalitat de la relació…

Avui, llegia: “no te olvides que te quiero”, la novel·la refrescant i epistolar. M’ha recordat, aquell enrenou emocional. M’ha convidat a aturar la lectura i escriure, com una criatura al seu diari, explicar-li les seves coses, de dins, on el paper és el còmplice que màgicament queda gargotejat amb perícia per la ploma.
Sí, escric en ploma, després ho passo al word, ho copio i enganxo al espai en blanc del bloc. Corregeix-ho. I publico. Tant me fa, m’és igual el què diguin, pensin, si agrada o no, si és pueril o el què sigui. Ho faig, practico, escric.
(m’he quedat un moment contemplant la ratlla del cursor intermitent tic, tic, tic… III  i s’ha acabat)  

aquí l’enllaç de la foto :  t’estimo