Una política de pau i seguretat (de Vicenç Fisas, per a l?ARA)
A més a més de treballar per avançar cap allò que podríem anomenar un país normal, convé pensar en quins poden ser alguns dels trets que podrien definir aquest país. I treballar-hi. En concret, un dels valors afegits que vull que tingui és el que avui exposa en Vicenç Fisas a l?Ara, per enèssima vegada, i és que malgrat que fa anys que hi treballa, que ho argumenta, que predica amb l?exemple, sembla que encara no ens hem cregut prou això de la seguretat humana. Així doncs subratllo aquí, també per enèssima vegada, la idea.
Una política de pau i seguretat (de Vicenç Fisas, per a l?ARA, 4.12.12)
A l’hora de debatre sobre com voldríem que fos la Catalunya del futur, és oportú reflexionar sobre el disseny de la política de seguretat i de pau de la Generalitat a mitjà termini. Partiríem de la base que Catalunya no tindria exèrcit, i que sense política militar no podria pertànyer a l’OTAN. Però això no impedeix pensar en una política de seguretat, en el benentès que concedim a la seguretat diverses dimensions (econòmica, tecnològica, ecològica, humana, etc.) que implicarien diversos departaments de la Generalitat i actors no governamentals catalans.
Catalunya no té enemics militars ni amenaces d’aquest ordre. Estem envoltats de veïns propers (Espanya, França, Andorra, la UE, el Mediterrani Occidental) que no ens han d’envair ni d’amenaçar militarment, per la qual cosa podem prescindir d’un exèrcit convencional. Catalunya seria un estat desmilitaritzat, com Costa Rica o altres països petits. Això implicaria un estalvi de recursos econòmics i humans important de l’ordre de l’1,5% del PIB.
El principi essencial d’aquesta política seria el que es coneix com a “seguretat humana”, un principi que posa les persones al centre d’atenció i que persegueix donar satisfacció a les seves necessitats bàsiques. En altres paraules, l’objectiu principal d’aquesta política hauria de ser combatre la pobresa a Catalunya. No podem parlar d’altres seguretats, per importants que siguin, sense resoldre aquest problema essencial. Encarat això, caldria planificar les seguretats dels altres sectors. Com es podria tenir una política de seguretat ecològica eficient? Com es podria estimular la recerca per a tenir seguretat tecnològica? Com es podrien tenir bones polítiques interculturals que dilueixin els conflictes amb la immigració?
Un aspecte cabdal d’aquesta política exterior seria la política de pau. Catalunya estarà en una posició immillorable per prendre compromisos en aquest terreny. Tenim on emmirallar-nos: Noruega i Finlàndia, dos països amb menys població que Catalunya i que tenen polítiques molt actives en l’àmbit de la pau i la prevenció de conflictes. És cert que Noruega, gràcies al seu petroli, és un país amb molts recursos econòmics, però el que vull ressaltar és la seva voluntat de fer de la construcció de pau una política d’estat. Fa dècades que es prepara per jugar ara un rol internacional destacable. No ho ha improvisat. Catalunya, per tant, pot posar fil a l’agulla per fer alguna cosa similar, instruint persones com a constructores de pau, jugant un rol en la facilitació de conflictes, mantenint una xarxa d’ambaixades compromeses amb aquest tema i tenint una política de cooperació exterior compromesa amb la construcció de la pau, que significaria dotar-la dels mateixos recursos de què hauria disposat en anys anteriors.
Catalunya ja disposa ara d’un teixit social mínim per afrontar aquests reptes, amb l’ICIP, l’Escola de Cultura de Pau, el CIDOB, l’Institut Europeu de la Mediterrània, la Fundació per la Pau i, en general, la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament. Ens faltaria el Centre Unesco de Catalunya, que ha hagut de plegar per manca de finançament. És vital, en una primera fase, garantir l’activitat d’aquests centres, ja que en el futur hauran de jugar un paper molt destacat. La Casa Àsia i la Casa Amèrica també hi tindran un rol a jugar.
Catalunya podria participar activament en organismes europeus de seguretat com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa), que manté línies de prevenció de conflictes, protecció dels drets humans i de les minories. De la mateixa manera, podria mantenir vincles de cooperació amb un conjunt de països significats en polítiques de seguretat humana, pau i reconciliació. També donaria suport a la Unitat de Construcció de Pau, Prevenció de Conflictes i Mediació del Servei d’Acció Exterior de la UE i a la Divisió de Gestió de Conflictes de la Unió Africana.
A un altre nivell, Catalunya s’hauria de distingir per promoure l’educació per la pau a nivell escolar i universitari. Hi tenim experiència, però ens falten recursos per a divulgar l’educació per la pau que es fa des de la societat civil catalana.
Finalment, una política de pau i seguretat catalana hauria de promoure el desarmament a escala regional i internacional, la defensa dels defensors dels drets humans, i la participació d’observadors en processos electorals. En totes les activitats esmentades se seguiria la recomanació de la Resolució 1325 del Consell de Seguretat sobre la participació de les dones en la mediació i la construcció de pau. Es tracta, en definitiva, d’assentar les bases perquè en un futur Catalunya tingui una política pròpia de construcció de pau i perquè aquesta sigui la marca de la seva seguretat.
Foto: Vicenç Fisas. Font: ECP