Raül Romeva i Rueda

Camí de Nova York, on participo fins dimecres en una nova bilateral NNUU-UE, conec la noticia de la mort de Gregori López Raimundo. Persones molt més autoritzades que jo mateix ja han glossat la seva figura i el paper, fonamental, que va jugar sobretot durant el franquisme i la transició (veure per exemple aquest obituari escrit per Xavier Folch a El País, aquest d’Andreu Mayayo a El Periódico, o aquest altre de Jordi Borja també a El Periódico). Era sens dubte una persona que imposava, amb la seva sola presència, una aurea de respectabilitat que només és comprensible quan es duu a les esquenes una bona part de la història del país. La comparació amb n’Antoni Gutierrez Díaz, també traspassat fa poc, és, aquí, inevitable. Dues llegendes. Dos mites. Dos insubstituïbles. Dos éssers humans, amb defectes i virtuts, com tothom, però fonamentals per entendre el nostre passat, així com per comprendre algunes de les claus que determinaran el nostre futur. (segueix…)

I mentrestant el món que es mou, sí, però cap a on? Els grans reptes d’avui reclamen, de fa ja temps, una visió global, universal, internacionalista. I reclamen, també, propostes, marcs d’actuació i models de pensament nous. No es tracta de renunciar al passat, sinó d’aprendre’n per adaptar-lo a un nou present i a un futur incert. Es tracta de trobar eines, però sobretot voluntat política, per tal d’avançar en la direcció correcta.

En Gregori, com n’Antoni Gutierrez, van assumir en el seu moment el lideratge de la lluita contra el franquisme i la democràcia i en favor de l’eurocomunisme. Ja llavors defensaven la resposta global als problemes globals, tot i que segurament poc podien imaginar llavors, en la seva joventut, les dimensions, i sobretot els ritmes frenètics, que vivim en l’actual món globalitzat. Món en què NNUU i la UE poden, i han, d’assumir un paper més ferm, però també més coherent amb els principis que prediquen. 

El capitalisme, i especialment la seva actual deriva neoliberal, ha provocat tres grans fractures que són les que obliguen a reaccionar de manera individual i col.lectiva: la fractura social (desigualtat rics-pobres, Nord-Sud, inclosos-exclosos); la fractura de gènere i la fractura ambiental. Sóc dels qui pensa que no és possible trobar respostes i eines per tal de superar una de les tres fractures sense fer-ho, simultàniament, amb les altres dues.

La mort de’n Gregori coincideix, de fet, amb el final de la reunió dels experts del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) que ha tingut lloc a València, i que es va tancar ahir amb un esperat informe final a partir del qual es negociaran les mesures per frenar l’escalfament global a partir del 2012, un cop acabat el període de temps del Protocol de Kyoto.

Les dades presentades per l’IPCC són contundents i no hi ha dubte: el canvi climàtic el provoquem els humans i els seus efectes es notaran durant molts segles. Fins aquí res de nou. Vaja, almenys per a la majoria, ja que sembla que encara hi ha qui ho nega. Però és clar, també hi ha qui defensa encara les tesis del creacionisme (de fet hi ha un diputat al Parlament Europeu, el polonès Maciej Marian Gyertich que fins i tot ha editat un petit opuscle al respecte que ens ha fet arribar als altres Membres de l’Eurocambra, es tracta del mateix que quan es va fer el debat de condemna al franquisme es va aixecar defensant que la història d’Europa havia de reconèixer el paper de dos grans homes, Franco i Salazar).

En Gregori té el seu lloc a la història. Simplement se l’ha guanyat. Però la història continua. Els temps canvien, els reptes també, així com les formes d’organització i de lideratge. Avui constatem que determinats lideratges que van servir fa uns anys per afrontar les reivindicacions socials i en favor de la igualtat ja no serveixen, que han evolucionat, però això no vol dir que no se’n pugui aprendre. Tan en Gregori com en Guti han estat proves vivents d’aquesta capacitat d’evolucionar amb els temps. Per això cal contextualitzar cada acció en el seu moment. I seguir avançant. Aquest és, penso, el millor homenatge que podem fer a qui a dedicat la seva vida a lluitar per la democràcia i la llibertat.

 Font foto: El Periódico