Raül Romeva i Rueda

A aquestes alçades seria de gran ajuda per a totes i tots plegats que Rajoy digués ja d’una vegada, i públicament, quan demanarà l’ajuda europea’, i sota quines condicions. Esclar que, coneixent el personatge, demanar-li claredat i lideratge és com demanar la lluna en un cove (o, en el seu idioma, ‘como pedir peras al olmo’).

Davant d’aquest escenari de gran confusió vaig registrar ahir una bateria de preguntes a la Comissió i el Consell sobre les possibilitats reals que els fons de rescat europeu pugui recapitalitzar directament a les entitats financeres, sense generar més deute públic. Si Rajoy no vol tenir en 6 mesos o un any un rescat sobre el deute sobirà espanyol, no pot acceptar un rescat amb els actuals termes, que només augmentaran el dèficit i el deute públic. És indispensable un canvi polític i institucional que permeti avançar cap a la Unió Bancària.

En la bateria de preguntes, he posat èmfasi en tres temes: el calendari de sol·licitud del rescat, l’efecte en les recomanacions del semestre europeu i la possible modificació real dels mecanismes de rescat per recapitalitzar directament a les entitats financeres.

És gratis per a Rajoy anar a Mèxic i dir que el risc bancari no ha d’augmentar el risc sobre el deute sobirà, però la realitat és que des que va anunciar el suposat rescat bancari la credibilitat de l’economia estatal no sembla convèncer a aquest eugfemisme que tan lleugerament anomenem ‘els mercats’. El mateix Krugman deia ahir que si ell fós ‘els mercats’, tampoc confiaria en Rajoy.

Rajoy sap que l’única manera de trencar el vincle entre risc bancari i sobirà és amb una modificació de tractats de la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera i del Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Però què està fent el PP espanyol per aconseguir aquest canvi?