Parlar de Catalunya (carta oberta a l’amic Roger)
En Roger respon a la meva darrera entrada i em comenta el següent: `Per primera vegada en molts dies et veig parlant d’alguna cosa que estiguem parlant aquí a Catalunya. Europa ens cau molt lluny, certament, però perquè és molt lluny… Jo de tu encararia amb valor al debat real. Pensa que s’esperava molt del teu blog, i t’ho diu un militant d’ERC que t’admira’.
Permete’m, benvolgut Roger, agrair-te el teu comentari ja que em dóna peu a fer una reflexió que ben bé podria ser una declaració d’intencions.
En primer lloc vull recordar que quan vaig obrir aquest bloc la meva intenció era precisament fer més transparent i més propera la feina que algunes persones fem en el si de les institucions d’aquesta Europa que tu anomenes `llunyana’. I ho vaig fer precisament per què sóc més que conscient que aquesta percepció que tu manifestes és certament habitual, tal i com ho demostra no només l’abstenció a les eleccions europees, sinó sobretot l’absència de debat sobre temes que tenen dimensió europea. (…)
No obstant, permete’m que et recordi que el 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són simples trasposicions (és a dir traduccions) de normatives i directives europees que han estat elaborades a Brussel·les, amb la participació de la Comissió (formada per un membre de cada Estat), el Consell (on estan representats els governs dels Estats, i en què ara, en certs àmbits, també hi participa el govern de la Generalitat) i el Parlament Europeu (amb 732 diputats/des dels 25 Estats membres, dels quals l’Estat espanyol n’aporta 54, 6 dels quals provenim de Catalunya i 11 en total del conjunt dels Països Catalans). Què vull dir amb aquest ball de xifres? Doncs que quan alguns es queixen que `Brussel·les ens imposa les seves normatives’ s’obliden que en menor o major mesura nosaltres tenim la possibilitat d’influir-hi. La Unió Europea existeix, i les decisions que es prenen en el si de les seves institucions ens afecten de ple. Per tant, parlar d’Europa és necessàriament parlar de Catalunya, de la mateixa manera que parlar de Catalunya és també parlar d’Europa. El repte consisteix precisament en ser cada vegada més visibles, més influents, més decisius en les decisions que s’hi prenen. Hi això no ho aconseguirem inhibint-nos del debat europeu, sinó ben al contrari, contribuint-hi amb veu pròpia.
En segon lloc, amic Roger, em preocupa que consideris que parlar de Drets Humans, de drets del poble Saharauí, del català a Europa, de la lluita pels drets del col·lectiu LGBT, de la igualtat d’oportunitats home-dona, o de la necessitat d’establir unes relacions més justes entre la UE i Amèrica Central (per mencionar algunes de les darreres entrades del meu bloc) sigui parlar de temes que no interessen avui a Catalunya. I això em fa pensar com és de trist constatar que per a molta gent parlar de Catalunya és només parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya, o dels aspectes simbòlics del país (senyera, himne,…), o de quant `ens maltracten els altres’. Aquesta actitud egovictimista ens porta a que alguns es creguin amb el dret d’atorgar l’etiqueta de més o menys catalanista en funció, exclusivament, de qui la té més gran, la senyera, o de qui té menys relacions amb gent de fora del `nostre’ territori, com si aillar-nos del món en què vivim fós garantia de que serem més ben considerats i respectats. Penso sincerament que això és un error, i que no ajuda gens a millorar l’autoestima del poble català, ni que ens guanyem més el respecte dels de fora. Una Catalunya moderna i de futur, per a mi, és aquella que és capaç de liderar debats en favor dels drets de les persones i d’una millor qualitat de vida, i això en tots els àmbits en què podem influir-hi, a casa nostra, per descomptat, però també a Espanya, Europa i al món. Mirar-nos el melic permanentment i mantenir una actitud defensiva no ens farà ni millors, ni més lliures, ni més respectats.
Finalment, ja que m’instes explícitament a que parli del tema que, segons tu, és l’únic tema que preocupa avui als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, l’Estatut, amb molt de gust ho faré. I ho faré dient, com ja he dit en altres ocasions, que malgrat la retallada (qui hi ha sigut) i la foto Mas-Zapatero (que va ser un gest barroer i de mal gust), el resultat final aprovat al Congrés/Senat i que se sotmetrà a referèndum el 18J ens deixa en molt millor situació que l’actual per seguir avançant en la millora de l’autogovern, i en la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Respecto a tota la gent amiga que es planteja el no o el vot nul des de la frustració (no tant aquells que ho fan des de l’odi a Catalunya), i també penso que hi ha moments en què cal fer un toc d’atenció manifestant clarament una postura crítica (jo mateix ho vaig fer en el cas del Tractat Constitucional Europeu), però en aquest cas, i havent llegit amb cura el text, penso que no podem negar que en molts aspectes el nou estatut suposa un clar avenç en competències, drets i deures i capacitat d’autogovern, entre d’altres. De fet, esdevindrem de llarg la nació no-Estat amb el nivell d’autogovern més gran existent a la UE actual. Per altra banda, siguem clars, tal i com ens recordava fa uns dies un altre bon amic, Jordi Sánchez, en aquests moments la correlació de forces és la que és, i francament, no crec que una sociovergència a la Generalitat, amb un PSOE amb majoria absoluta o amb suport de CiU a Madrid, ens sigui més favorable. Per tal que la gent confiï en un projecte polític no n’hi ha prou amb grandiloqüents declaracions, sortides de to i constants gestos de crispació, sinó que cal també demostrar que s’està preparat per governar i per liderar el país fent-lo anar cap endavant. I això, amic Roger, avui per avui vol dir caminar amb Europa.
Per tant, amb el teu permís, i espero que amb la teva complicitat, seguiré parlant i treballant per la millora dels drets humans, dels drets col·lectius i de les llibertats a Europa, que també són les de Catalunya. I tot això per dignitat, i perquè vull que el respecte cap a Catalunya provingui del reconeixement cap al nostre compromís i responsabilitat universals.
Rep una forta abraçada, i espero que tindrem noves oportunitats de seguir intercanviant impressions.
Llegint la teva resposta he recordat perquè voto ICV. Certament, algú que considera que Europa ens queda molt lluny i que tot el que no sigui parlar d’expolis, senyeres i fotografies és estar fora de la realitat del país, el que ha de fer és votar ERC.
Potser sí que gran part de les decissions polítiques actuals estan a les institucions europees, no oblidem-ho, de les institucions més llunyanes als ciutadans jeràrquicament, informativa i democràtica.
Comparteixo amb tu que tots hauríem d’implicar-nos en aquestes decissions tant com ho fem per temes més propers, però és francament difícil assaventar-se de coses de les quals no t’informen gaire més que dels resultats del final del partit. Sort dels intents com el teu d’apropar-nos, gota a gota, el mar que es mou per Brusseles. Haurem de tenir paciència.
Disculpa’m si trobo decebedora la teva resposta sobre això de l’estatut. No em refereixo pas a que estiguis a favor. La decepció ve de com resaltes el valor d’aquestes lleis europees i la participació de la gent en aquestes decissions quan aquí a casa aquells que defensen aquestes lleis, dins les institucions, no són capaços de fer més que un projecte mediocre i covard -ja seria per plorar si haguèssim a més reculat, cosa que està per veure amb la seva pràctica- amb el nou estatut. Perquè si aquesta és la complicitat, la dignitat i el treball que els que estan relativament aprop d’aquells que els voten són capaços no sé com pots pensar, sincerament, possible que pensem gaire millor dels que esteu força més lluny.
I ja sé que tot són opinions i que hi ha de tots colors però si jo fos polític l’última cosa que voldria és que se’m recordés dins la història com a part d’aquesta trepa perdona vides del sí al supermillorimpossible-nouestatut. Trist pais. Trist estat. Trista Europa.
PS: La proposta de constitució europea també era millor que l’anterior, 1 és més gran que 0. Com és que no estaves a favor?
Potser a ICV, almenys a EUA sembla que hi ha més crítica, us la preniu més en serio?
Per cert, revisant si avui dilluns m’havies contestat el segon comentari que et vaig fer diumenge m’he adonat de la fotografia que vas posar al blog de quan comentaves el meu primer comentari. Trobo que posar unes espardenyes és, realment, de molt mal gust. No em confonguis, siusplau, no sóc un barretinaire folklòric.
Només sóc una persona que vull viure lliurement la meva identitat.