Normativa sobre líquids: el risc d’un despotisme il.lustrat de les institucions europees
En relació al debat d’aquest vespre al Parlament Europeu, a Estrasburg, en el marc de la Pregunta Oral que diversos eurodiputats hem presentat a la Comissió relativa a les restriccions de pujar líquids a les cabines dels avions (veure apunt Líquids, secrets i democràcia europea) adjunto a continuació la meva intervenció després de la intervenció del Comissari Barrot:
Lo siento, señor Comisario, pero sigue sin convencernos. Y es que el problema de fondo es como evitar que la ciudadania europea perciba a las instituciones europeas como una especie de despotismo ilustrado a la europea. (segueix…)
En este sentido, sumo mi preocupación a la que han mostrado otros colegas con relación al reglamento 1546/2006 sobre seguridad en los aviones. Pero más que las incomodidades que esta norma provoca sobre las personas usuarias de aviones en la UE y sobre los responsables de los servicios de seguridad que deben aplicarla, es el carácter secreto de la misma así como el procedimiento que se ha seguido para adoptarla, de muy dudosa legitimidad democrática.
Sigo sin tener claro qué razones justifican, según la Comisión, tal norma. O cómo justifica la Comisión que se vulnere el principio democrático de publicidad de la ley, y por ello mismo, cómo espera que los ciudadanos puedan reclamar si el propio reglamento es secreto.
Pero lo más importante, cómo quieren ustedes que las ciudadanas y los ciudadanos europeos confíen en unas instituciones europeas que, además de percibir como lejanas, adopta reglamentos como éste, en secreto, sin garantías que protejan a ciudadanos y ciudadanas de una mala aplicación del mismo, y sin que haya sido ni tan siquiera discutido en el Parlamento Europeo?
Font foto: BBC
L’olla que bull
Aigua…
kan saura i ka la mayol
David González
Tots els governs tenen el seu papu: des del llegendari Fernando Morán dels acudits a la Celia Villalobos dels ossos per al caldo en època de vaques boges, passant per la Maria Eugènia Cuenca que jugava al golf mentre Catalunya cremava i fins a arribar al Josep-Lluís Carod-Rovira que un dia va sortir cap a Perpinyà. El de Montilla té també el seu papu. És el conseller dels Mossos. Es diu Joan Saura, en altres temps cara amable del tripartit 1 i ara cada cop més cara vinagre, i per partida doble: quan ell hi va, la seva parella, Imma Mayol, en torna. "Jo també sóc antisistema", "Sóc partidari de legalitzar totes les drogues". Fa un any va ser la jornada de compres sostenibles amb les bosses a rebentar de pijodraps mentre la gent es manifestava per l’Estatut, i a l’estiu, la patètica aparició enmig del caos del Prat. Ahir, activistes d’Unitat Nacional Catalana van perpetrar una performance okupa davant l’apartament de Saura i Mayol al Port de la Selva.
…i foc
esquerra de tòfona negra
Em semblen tan lamentables aquestes accions d’escarni a representants legítims de la voluntat popular com les declaracions que el conseller d’Interior i la tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona han fet en les últimes setmanes. Des d’aquí em solidaritzo amb el dret de tots dos a tenir una propietat privada al Port de la Selva o a la glacera Perito Moreno si se la poden comprar, i des d’aquí aprofito per demanar-los amb la mateixa contundència, i en tant que persones intel·ligents com són Joan Saura i Imma Mayol, que s’abstinguin de prendre’ns el pèl amb les seves gracietes de pijoprogrechupiguaymulticulti. Precisament perquè trobo insultant el cost que té poder accedir a un habitatge, i especialment per a les denominades classes treballadores, em repugna la hipocresia buen rollito que gasta aquesta esquerra de caviar i tòfona negra davant fenòmens com el dels okupes o la immigració. Després s’estranyen que els obrers de Marsella es passin a Le Pen.
Encara estariem arreglats.