Raül Romeva i Rueda

Confesso que he seguit el cas de l’acomiadament o de la no renovació (desconec encara de què es tracta exactament) per part de Catalunya Ràdio de l’escriptora Cristina Peri Rossi des d’una certa distància geogràfica obligada, però amb un enorme grau d’interès. Desconec també els termes reals, des del punt de vista laboral, d’aquesta decisió, tot i que confio que s’hauran respectat escrupulosament el drets d’una persona contractada, entre d’altres coses perquè si la motivació de l’acomiadament/no renovació era que la persona contractada no s’expressava normalment en català, probablement aquest era un fet conegut (segueix…)

ja en el moment en què es va arribar a una acord amb aquesta persona, per la qual cosa, si és la part contractant qui ha canviat de parer, és lògic que la part contractada sigui compensada per aquesta decisió. Així mateix, vagi també per endavant el meu més absolut respecte per la professionalitat d’una persona que, més enllà de la llengua que usi com a mitjà de comunicació més habitual, se l’ha de valorar per la qualitat de la seva feina, de la mateixa manera que cal reconèixer també els mèrits històrics de l’escriptora en la lluita antifranquista així com en la defensa del català en certs moments difícils. I és precisament per això que m’he sentit un pel confós amb la manera com ha plantejat la seva defensa, així com amb els companys de viatge que ha escollit per a fer-ho (veure, per exemple, les nombroses i significatives signatures del manifest de suport que promou el seu lloc web).

Per altra banda, desconec també si no hi havia alguna altra manera de resoldre l’assumpte, i si s’està trobant alguna sortida que permeti fer compatible aprofitar les inqüestionables capacitats de l’escriptora amb el principi, considero que també inqüestionable, que la ràdio pública catalana ha de funcionar, eminentment, en català. Un possible solució seria que la mateixa escriptora optés per fer servir el català cosa que no li hauria de ser massa dificil ja que, segons tinc entès, ha viscut prop de trenta anys a Barcelona. 

Ara bé, dit això, i anant al debat que per a algunes persones és col.lateral i per a d’altres de fons en tota aquesta qüestió, i lluny dels habituals estirabots que solen provenir d’extrems ben diversos, m’ha semblat prou aclaridora la postura  que publicava avui en Màrius Serra, a La Vanguardia, en la seva columna, el Runrún i amb el títol de Peri Grulli.

Seguint l’argumentació de’n Màrius i aplicant-me-la a mi mateix constato que quan m’entrevista un mitjà, posem per cas, alemany o polonès, l’entrevista acostuma a ser en anglès o francès donats els meus lamentables coneixements tant de l’alemany com del polonès, i després subtitulen o tradueixen les meves respostes. De la mateixa manera, però, entendria perfectament que si una cadena de televisió o ràdio alemanya, polonesa o sueca em volgués contractar com a comentarista habitual llavors em reclamés, almenys, que pogués mantenir una conversa en la llengua del mitjà en qüestió. Per altra banda, tinc molt clar que quan vaig a Andalusia i m’entrevista Canal Sur, l’entrevista haurà de ser en castellà, però tinc menys clar, en canvi, que quan m’entrevista un mitjà públic d’àmbit espanyol no pugui fer l’entrevista en català, sobretot quan em trobo a Catalunya, i especialment tenint en compte que el català és, també, una llengüa co-oficial a l’Estat, i per descomptat a Catalunya. Potser si resolguéssim també aquestes situacions un debat com el que estem tenint en relació a Catalunya Ràdio seria menys apassionat, i segurament menys necessari. 

Per altra banda, entenc que, en el cas de na Peri Rossi no estem parlant d’una persona a la qual s’entrevista de tant en tant sinó d’una persona col.laboradora habitual, amb contracte. 

Sigui com sigui, trobo que en Màrius Serra diu algunes perogrullades, com ell mateix adverteix, però malauradament penso també que ens trobem en un context de manifesta anormalitat lingüística (si alguna llengua es troba avui en perill a Catalunya no és certament el castellà sinó el català) cosa que ens obliga, de tant en tant, a haver de recordar certes veritats òbvies. I això es pot fer, tal i com en Màrius posa ben bé de manifest, sense cap necessitat de posar-se al nivell de qui no troba cap altra via que l’insult gratuit o la visceralitat desfermada que practiquen, per altra banda, moltes de les personalitats que signen el manifest de suport a na Peri Rossi. Potser si entre totes i tots asserenéssim el debat i el situéssim en els termes que toca, és a dir, de quina manera podem i hem de promoure l’ús del català, especialment a través dels mitjans públics de comunicació i de l’administració, tot plegat seria molt més senzill, i més constructiu.

(EL RUNRÚN) Peri Grulli, per Màrius Serra

Advierto al lector que este runrún sobre el caso Peri Rossi contiene algunas perogrulladas. La primera es que las cuestiones profesionales deberían ser analizadas con criterios profesionales. Eso fue lo primero que pensé cuando trascendió que la escritora uruguaya afincada en Barcelona desde hace tres décadas no seguiría contratada en un programa de Catalunya Ràdio porque no sabe expresarse en catalán. Me pareció lógico. Nadie va a contratarte en la RAI si no sabes expresarte en italiano ni en la BBC si no hablas inglés, lenguas que por otro lado se pueden aprender en menos de treinta años. Acto seguido recibí un correo electrónico del admirado escritor cubano Rolando Sánchez Mejías, afincado en Barcelona desde 1997, en el que me decía, literalmente: "¡Qué lindo el nuevo fascismo catalán, incluso no lo parece, oculto en su ropaje nacionalista!". Caray. Leí con interés el manifiesto subsiguiente y me admiré ante los heroicos anuncios de boicot a la Corporació por parte de dos tertulianos habituales. También seguí con curiosidad la extensión parlamentaria del conflicto y las consecuencias que ha suscitado.

Si una escritora de la pericia de Peri Rossi llevara treinta años en Los Ángeles, ciudad en la que es posible vivir en castellano, ¿no hubiese aprendido a hablar en inglés? Tal vez no. La gran Míriam Gómez, viuda de Guillermo Cabrera Infante, nunca quiso aprenderlo demasiado, a pesar de vivir en Londres, pero no me la imagino de tertuliana en la BBC. La realidad es que quienes protestan ruidosamente menosprecian el catalán y eso no sucede al revés. Monzó y Porcel, nuestros más visibles representantes esta semana en Frankfurt, no sólo no le hacen ascos al castellano, sino que lo dominan. Joan Corominas hizo un diccionario etimológico también del castellano. Si por mí fuera, tampoco renovaría el contrato a muchos tertulianos con los cuatro abuelos catalanes que destrozan el idioma por la radio, que es todo palabra, y encima cobran por ello. Y si creen que eso sólo sucede en catalán, lean El dardo en la palabra del gran Lázaro Carreter y verán a cuántos profesionales de la España monolingüe hubiera suspendido de empleo y sueldo el insigne académico. ¿Por qué se le da tan poca importancia a la lengua, a las lenguas, a determinadas lenguas?

El correu de’n Màrius Serra, distribuit per ell mateix, és MariusSerra@verbalia.com

Foto: Cristina Peri Rossi. Font: Web de Cristina Peri Rossi