Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Líquids, secrets i democràcia europea

Des de fa unes setmanes qualsevol persona que agafa un avió es troba amb que les ja habituals dificultats que comporta passar pels detectors de seguretat s’han incrementat ara amb un motiu d’absurdes discussions, cares llargues, i enderreriment a les cues: la nova normativa dels líquids segons la qual només es pot pujar a la cabina líquids en recipients no superiors a 100ml i que hi càpiguen tots en una bossa de plàstic transparent de 20cm x 20cm. Aquesta mesura està establerta pel Reglament CE 1546/2006 segons el qual (segueix…)

es modifica el Reglament 622/2003 sobre mesures relatives a la posada en funcionament de normes comunes en el marc de la seguretat aèria, l?annex del qual, atenció, es secret! El problema, però, és que és normativament secret perquè segons la Comissió, si es fés públic, els terroristes podrien usar-lo per vulnerar-lo, i per això no es pot publicar al Diari Oficial, mentre que la realitat és que ja ha sortit publicat a nombrosos diaris (l’adjunto en annex). Així doncs, mentre el suposat secretisme no serveix per evitar que els terroristes en facin mal ús, és aqeust mateix secretisme el que suposa un problema pels ciutadans i ciutadanes que en pateixen la aplicació totalment lliure que en fan els diferents aeroports.

La pregunta és immediata: com pot ser secreta una mesura normativa? quina garantia tenim els i ciutadans i ciutadanes que s’aplica correctament i no hi ha abusos? com podem denunciar-ne la mala aplicació en cas que n’hi hagi?

Diversos grups de l?Eurocambra, entre ells el Grup Verds/ALE, hem plantejat una pregunta oral a la Comissió que serà debatuda dilluns a la sessió plenària d?Estrasburg, per demanar-li que es pronunciï sobre el tema. 

El cas és que aquest nou reglament, d?aplicació immediata per part dels Estats membres sense que hi hagi hagut cap mecanisme de trasposició a la normativa interna, ja ha començat a provocar no pocs maldecaps a les persones que es desplacen en avió, així com al servei de seguretat dels aeroports, davant les incomprensibles restriccions posades a la possibilitat de pujar determinades quantitats de líquids a les cabines.

Per tot plegat, com moltes i molts d?altres col.legues com per exemple n?Ignasi Guardans, em pregunto quina justificació té mantenir el secret sobre una mesura que comporta efectes tan immediats i directes sobre les persones i que contravé el principi de publicitat de la llei. Amb la pregunta de dilluns, que adjunto, allò que pretenem és demanar a la Comissió que argumenti  en fets i estadístiques sobre la necessitat i la proporcionalitat d?aquesta mesura, així com sobre els procediments previstos per tal de comunicar vulneracions i abusos en relació a la mateixa.

Pregunta oral amb debat presentada per Monica Frassoni, Kathalijne BuitenwegRaül Romeva en nom del Grup dels Verds/ALE:

Commission Regulation 1546/2006 on aviation security was recently adopted by the Council. It contains a secret annex with restrictive measures on liquids that passengers are allowed to carry on aircrafts in their hand-luggage.

Can the Commission answer the following questions:

1 What is the justification for keeping secret a norm having binding effects on individuals in breach of the democratic principle of publicity of laws? What are the procedures provided to contest a decision? What are the provisions for legal remedy? Can the Commission argue with facts and statistics that those measures are effective and proportionate?

2 Will the European Commission evaluate the efficiency and the practical consequences of the measure on individuals and inform the public and the EP?

3 Will the Commission review the measure and if so, when?

4 What does the Commission suggest to overcome the shortcomings of the comitology procedure applied?

Foto: AP/BBC



  1. Publicat al Diari de Balears, 9 febrer 2007

    La mentida del canvi climàtic

    Comença a estendre’s -i tant de bo sigui definitivament- la sensació que les pors al canvi climàtic són exagerades. De fet, el mateix concepte de canvi climàtic resulta, a més d’incert, confús i excessiu: confús per redundant, perquè el clima és sempre dinàmic, canviant per naturalesa (un clima estable és inversemblant), i excessiu perquè els seus efectes resulten perfectament assumibles per l’espècie humana. Hem crescut i hem arribat a ser el que som competint amb el canviant clima i amb la incertesa sobre el futur, i el nostre coneixement i la nostra ciència en són el millor producte, d’aquesta lluita. El planeta s’escalfa, és cert, però aquest fenomen no és nou ni especialment significatiu, i com tots els sistemes naturals s’autoregularà mitjançant processos molt més complexos del que albirem. Pensar que les dades climàtiques actuals són definitives és tan ingenu com explicar els processos geològics limitant-nos a les observacions que hem acumulat des de Lyell: l’escala de la naturalesa no és l’escala humana, sortosament, i l’acumulació de gasos de l’anomenat efecte hivernacle no és res comparat amb l’acumulació ideològica que s’ha forjat amb aquest pensament ecologista, que ha estat incapaç d’estendre’s en les societats occidentals sense recórrer al catastrofisme (ni amb els gasos que emeten les vaques, des de molt abans de la revolució industrial).

    Aquests dies ha arribat a Europa el seu compatriota, Al Gore, que tracta de guanyar amb estratègies calamitoses allò que no va ser capaç de guanyar a les urnes. Un dels intel·lectuals més eminents del nostre estat, el llicenciat Federico Jiménez Losantos, ens advertí ben llampant (a part del soprepès de Gore, i amb un seguit d’insults, com acostuma) de la indigència ideològica i científica d’aquest expresident, i a més ens observà que res de bo no pot sortir d’un home que accedeix a retratar-se amb el president Zapatero. A hores d’ara tothom s’ha adonat que la pel·lícula que Gore ha promogut és exagerada i inoportuna, i que oblida les múltiples possibilitats que alguns fenòmens naturals ofereixen per a les nacions capdavanteres del món: si els pols es desglacen, en podrem extreure petroli i altres recursos naturals, i els àrabs deixaran de fer-nos la guitza, per exemple, i si les nostres fonts d’energia esdevenen insuficients, la indústria nuclear ens espera amb els braços oberts, com ens han advertit tradicionalment vostès, i els francesos, i els finesos i els xinesos, i totes les societats amb quatre dits de front. Quina poca confiança en la nostra intel·ligència revelen aquestes prediccions, pessimistes i destructives! Hem anat a la lluna -i recordem que no hi hem anat tots, només els nord-americans i alguns convidats d’aquest gran país (i els russos, és cert, tot i que de vegades gairebé no n’han pogut tornar)- i hem superat l’esgotament d’innombrables recursos que semblaven únics i últims des del paleolític: no sabrem enfrontar-nos a aquestes mínimes variacions dels termòmetres? Termòmetres que, a més, pugen i baixen arreu del globus, i n’hi ha prou de veure les imatges que ens ofereix Tomàs Molina per comprovar-ho. (Tomàs Molina és un meteoròleg del nostre país d’allò més espavilat, i amb cara de bon al·lot. Li haurien de fer una bona proposta, a veure si ens comença a repetir que això del canvi climàtic no s’ha comprovat del tot, perquè per aquí li fem molt de cas. Però si es nega a col·laborar, tampoc no cal dur-lo a Guantánamo, això no).

    El progrés s’ha construït sobre el consum i l’energia. Ara, els sectors més esquerrans i nostàlgics d’un passat que mai no va existir -i que si existí quedà buit tot d’una que els seus habitants en pogueren fugir- es dediquen a predicar una fe que ha perdut totes les batalles. ¿No ens van avisar els maies, fa tres mil anys, que l’eix de la terra oscil·la i que això és la causa de gran part dels trasbalsos del clima? ¿Haurem de recordar que quan els víkings van arribar a Groenlàndia estava coberta d’herba, i que per això l’anomenaren Terra verda (Groën-land)?

    No vull tancar aquest escrit sense aprofitar l’ocasió per advertir-los que si necessiten experts a convèncer el personal d’una cosa i -amb pocs mesos de diferència- de la contrària, fins i tot en temes relacionats amb el terrorisme, acudeixin a aquesta península Ibèrica: hi ha autèntics experts en el tema.

    (Nota: aquest article ha estat escrit arran de la divulgació de la notícia que l’American Enterprise Institute i altres grups d’opinió -ideològicament estantissos- lligats als conservadors nord-americans i a algunes companyies petroleres ofereixen deu mil dòlars a canvi d’articles i aparicions en mitjans de comunicació que contrariïn els informes del Panell Internacional per al Canvi Climàtic de l’ONU i critiquin les informacions que en divulguen la gravetat del problema. Els envio una còpia amb les meves dades i quan arribin els diners els donaré al GOB. Posats a dir disbarats, millor que ens els paguin i que en puguem treure profit!).

    Josep M. Llauradó, escriptor


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Drets ciutadania (educació, publicitat, TV, alimentació, ACTA, patents,...) per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent