Raül Romeva i Rueda

Durant prop de set anys vaig viure al C/ Hospital 82, al Raval, precisament davant de la pastisseria motiu de tanta pol·lèmica aquests dies. I sí, hi anava algunes vegades a comprar dolços. Lògicament coneixia a moltes de les persones que, fossin originàries del Paquistà, el Marroc, o Filipines, regentaven comerços pel barri. El risc que l’extremisme islamista s’estengui arreu del món, inclosa Catalunya, existeix. Això és cert i més que evident, com també ho és, o hauria de ser-ho, el fet que des de fa molts anys molta gent originària d’aquests llocs, o d’altres, està venint a instal.lar-se i treballar aquí, a casa nostra, amb el legítim desig que esdevingui, també, casa seva (de fet, escoltava avui que el propietari de la pastisseria havia arribat a Catalunya l’any 1971, precisament l’any que vaig néixer, és a dir, (segueix…)

que en termes d’anys viscuts, seríem igual de catalans).

Barrejar les dues coses és, a més a més de falaç, contraproduent. És més, en molts casos, molta de la gent que vé ho fa fugint d’aquells radicalismes que, al seu lloc d’origen, arriben a l’extrem d’assassinar de manera impune la candidata de l’oposició.

No estic en condicions de dir si cap de les 14 persones detingudes a Barcelona (per cert 12 paquistaneses i dues índies) són o no culpables de res. Això ho decidirà la justícia, que és qui ho ha de sentenciar. Però sí crec que és important que no només primi la presumpció d’innocència, sinó que, fruit d’aquest episodi, no s’estigmatitzi a tot un col·lectiu que, em consta, fa temps que treballa, i molt, per tal que comunitats d’origens ben diversos trobin en el Raval un espai de convivència i de vida en comú.

Sí, ja sé que són arguments de sobra coneguts, almenys per alguna gent, però no per això deixen de ser importants, i n’hi ha prou amb copsar l’alta preocupació que transmeten els líders de la comunitat paquistanesa a Catalunya, especialment els del Raval, per adonar-se’n.

Dic això perquè no han trigat gens ni mica a sortir alguns dels opinadors i opinadores de sempre carregant sobre aquells que demanen prudència i defugen l’alarmisme als quals acusen, per aquest fet, gairebé de còmplices dels terroristes.

En aquest sentit em sembla important l’esforç que ha fet aquest cap de setmana tant TV3 com d’altres cadenes per tal de posar de manifest el punt de vista d’aquestes persones que lamenten l’existència dels radicalismes violents, i que fins i tot s’ofereixen a col.laborar en les investigacions que faci falta, a la vegada que demanen que no es posi en risc els esforços que s’estan duent a terme de fa anys en favor de la convivència.

No crec que fer aquest exercici de prudència i de responsabilitat, defugint l’alarmisme incendiari que tant agrada a alguns sectors mediàtics, polítics i d’altres àmbits inclassificables del nostre país, sigui defugir el problema, que insisteixo, hi és, i és altament preocupant, com és la sospita que pugui haver-hi algunes cèl.lules de sectors radicalitzats que vulguin desestabilitzar precisament aquesta convivència, atacant, fins i tot, als seus propis germans i germanes als quals consideren massa ‘moderats’, simplement per què no són fonamentalistes. En aquest sentit cal tenir en compte, entre d’altres elements, que una de les comunitats paquistaneses que més manifestament es va expressar en favor de Benazir Bhutto, qui havia de ser un dels símbols de l’apertura democràtica del Paquistà, ha estat la que viu a Catalunya.

Per altra banda, avui, al voltant de les 17.30, compareix Pervez Musharraf davant la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu. Em toca intervenir-hi en nom del meu grup. Li haurem de preguntar si coneix els fets, i si és conscient que la mala imatge que estan donant episodis com l’assassinat de l’opositora Benazir Bhutto i la dificultat per tal d’organitzar unes eleccions clares, transparents i democràtiques, així com la manca de llibertat de premsa i d’informació que viu el país, pot tenir també efectes altament perjudicials per a milers de persones paquistaneses que viuen arreu del món, també a Barcelona. I a la resta del món caldrà preguntar-nos si el de Musharraf és un règim digne de fer-hi els nombrosos tractes que s’hi han fet fins ara, incloses les abundoses vendes d’armes provinents de països europeus (França, Àustria, Regne Unit i Alemanya, sobre tot, però també Espanya, recordem sinó les negociacions iniciades pel llavors ministre de defensa, i futurible president del Congrés, José Bono, l’any 2005, per tal de vendre’ls 4 submarins S-80 per valor de 1000 milions d’Euros).

Foto: Pervez Musharraf, president del Paquistà. Font: AFP/BBC