Immersió en el món de la pesca basc
La Comissió de la Pesca del PE estem fent una
vista de dos dies a Euskadi, visitant els pobles de pescadors, les confraries i
diverses organitzacions relacionades amb el món de la pesca (incloses organitzacions de dones). Avui ens hem
reunit amb la Consellera del Govern vasc per a l’assumpte, i hem visitat els
ports d’Hondarribia (‘Bajura’, tonyina vermella, anxova,..) i el d’Ondarroa
(‘Altura’ sobretot, lluç, anxova, …). Demà visitarem Bermeo (tonyinaires de
l’Indic, inclòs l’Alakrana).
A l’Estat espanyol, la pesca a Euskadi és
només superada en pes i importància per la gallega, i ambdues suposen un
percentatge molt important de l’europea. La indústria pesquera comunitària, per
la seva part, és la tercera mundial en importància econòmica, cosa que no ens
ha d’estranyar tenint en compte que és la que major superfície marítima té
(70.000 km de costa i 1.200 ports) i xifra les captures en gairebé 7 milions de
tones de peix anuals. A més a més, tant la pròpia pesca com la indústria de
transformació dels seus productes ocupen de forma directa més de 400.000
persones, si bé són gairebé cinc milions de persones les que d’una o altra
manera hi estan vinculades.
Les preocupacions del sector són diverses , i
lògicament difereixen en funció del tipus d’activitat que desenvolupen, però
tenen alguns temors comuns, la majoria d’ells relacionats amb la recentment
iniciada reforma de la Política Pesquera Comuna (PPC), de la qual tot just ara
n’estem discutint el Llibre Verd (previst per a ser votat en pocs dies al PE).
Personalment extrec una conclusió important de
totes aquestes visites: igual com passa amb l’agricultura, cal distingir entre
activitat específica i sostenible, o artesanal, i la industrial. Mentre la
primera l’exerceixen bàsicament pescadors que són molt conscients de la
fragilitat dels estocs, i que volen dur a terme una activitat que els permeti
viure’n aplicant criteris de sostenibilitat, els segons acostumen a ser
inversors més pendents del benefici a curt termini i menys preocupats per si
l’activitat és o no sostenible.
La qüestió, per tant, és definir bé qui és
qui, i quines interessos té cadascú. El cas de la Tonyina Vermella és un bon
exemple d’aquesta dualitat, i n’hem pogut copsar el debat intern que té el
mateix sector, sobretot entre els pescadors de canya (Euskadi) i les almadraves
(Andalusia) per una banda, front als encercladors, per l’altra.
És evident que el sector es troba en plena
transformació, i que no totes les parts del sector tenen igual responsabilitat
en la situació de determinats estocs (tonyina, anxova, lluç, bacallà, …) . La
pregunta és: a qui volem primar, ajudar i potenciar, i a qui cal posar límits
i, fins i tot, reconvertir? Jo ho tinc clar, cal ajudar a qui desenvolupi una
activitat raonable, sostenible i que garanteixi no només la supervivència dels
estocs sinó també la seva recuperació, i cal posar fre a determinades
activitats extractives clarament destructives i pròpies del passat.
Constato, però, que les pressions de
determinats lobbies i algunes visions massa localistes de la qüestió, fan que
no tothom ho veiem igual. El debat, per tant, està servit.
Foto: un dels vaixells de pesca d’anxova. Font: Justy Gracia Koch